algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
11°

L'intel·lectual i la poetessa

Som als anys setanta. L'intel·lectual va arribar al bar d'esquerres, amb fama de servir el culissó de whisky sense marca a preu de botella de ginebra, i va asseure's al racó més íntim, que és el que estava reservat a les parelles i als pensadors. Va posar sobre la taula un llibre de Marcuse. En va llegir distretament la contraportada i el va obrir per la meitat. Llegia o feia de llegir, mentre un pianista amb ulleres obscures -amb tota seguretat no era Tete Montoliu-, maltractava les tecles d'un piano. Tanmateix, allò era jazz, ho afirmaven els entesos, gent procedent de Barcelona que havia guaitat, un dia o l'altre, a Boccaccio. La poetessa va entrar al bar a un moment imprecís, tot i que l'intel·lectual tenia la certesa que havia estat entre la lectura de les pàgines cent vint-i-tres i cent vint-i-quatre, que eren les que tenia obertes. El local era estibat de gent de lletres i artistes amb capacitat de transformar el món, i la poetessa va demanar-li, a l'intel·lectual, permís per asseure's a la seva taula. Portava, la poetessa, un quadern escrit, possiblement amb versos, perquè les frases no anaven de banda a banda de ratlla. Va adreçar-se al lavabo, la poetessa, i l'intel·lectual no va poder resistir la temptació de llegir un poema. Deia: «La negra Bongó sospira adolorida./ No té arròs per als seus fillets/ mentre als restaurants de la Quinta Avinguda/ els burgesos consumeixen cassoles d'arròs/ servides per xinets descalços». L'intel·lectual va sentir-se commogut. Aquella joveneta que feia pipí era una rèplica meravellosa de Concha Zardoya. La poetessa el va sorprendre amb el quadern entre les mans i, inicialment, va pensar que aquell desconegut amb cara d'intel·lectual podia ésser un comissari de la Secreta. Va tranquil·litzar-la el somriure còmplice, d'ell. No trigaren ni cinc minuts a fer amistat. Compartien inquietuds socials i una visió força crítica de la història, tot i que s'expressaven per mitjans diferents. Ella conreava la lírica, i ell avançava cap a la comprensió de les coses a través dels camins àrids del pensament. Aquell primer encontre marcaria un abans i un després a la vida d'ambdós. Abandonaren el bar quan el pianista d'ulleres obscures -que definitivament no era Tete Montoliu-, no podia dissimular la son i mesclava involuntàriament notes de jazz amb les de la Jota Marinera, que era la peça que tocava la nit dels dissabtes, en el Club Nàutic, per anunciar als clients que acabava de tancar-se la cuina. Aquell vespre, l'intel·lectual havia parlat a la poetessa del materialisme històric. I la poetessa va llegir a l'intel·lectual un seguit de poemes, de collita pròpia, entorn de les coses de sempre que tant l'interessaven. És a dir, l'existència, la llibertat, els drets humans, etcètera. Continuaren veient-se. Compartien la necessitat de canviar el món des de l'esquerra, i acabaren com s'acostuma acabar quan hi ha sintonia total: demanant a un amic la clau del pis per no perdre del tot el temps. Cada nit, en el bar on s'havien conegut, l'intel·lectual instruïa la poetessa amb cites de Hegel, Marx i Heidegger. I la poetessa anava camí de convertir-se en una veritable veu del poble, tot i que no disposava de lectors perquè la seva obra romania inèdita. Així malgastaren els anys més bells de la joventut. La URSS se'n va anar en orri. I la poesia servia per a allò que ha servit sempre. És a dir, per a res. Sense necessitat de plantejar-s'ho d'una manera explícita, l'un i l'altra comprengueren que havia arribat l'hora de posar seny a les seves vides. L'intel·lectual va fer oposicions al Crèdit, per tal d'assegurar-se una feina tranquil·la i un sou segur. I la poetessa va avenir-se a escoltar els pares que li aconsellaven casar-se amb un jove de bona posició que acabava de sortir de l'Acadèmia Militar amb l'estrella de tinent. I així ho va fer, tot i deixar clar, als seus progenitors, que el matrimoni amb un defensor del sistema burgès no suposava la seva renúncia als ideals revolucionaris. Tanmateix, va aparcar la poesia per tal d'atendre els compromisos professionals del seu espòs que, en un tres i no res, va arribar a general. Darrerament, ella s'ha destapat amb un llibre de poemes, en edició bilingüe (català-castellà), amarat d'una lírica bucòlica i paisatgística que recorda Maria Antònia Salvà. I l'intel·lectual, després d'acceptar la prejubilació, confecciona pàgines de mots encreuats per una publicació de pensionistes subvencionada pel Partit Popular. Aquella tarda dels anys setanta -a un bar on hi havia, al piano, un tipus que pretenia fer-se passar per Tete Montoliu-, queda tan llunyana, que cap dels dos no s'hi reconeix. Si es topen pel carrer senten una lleugera vergonya que atribueixen a un desassossec físic. I fan camí sense dir-se res.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris