algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Algunes anècdotes dignes d'anàlisi

L'altre dia sonà el telèfon i un senyor que parlava un correctíssim català de Mallorca em digué:

-Que ets viu?

A la qual cosa jo li vaig respondre:

-Sí, efectivament, som viu... Però m'hauries de dir qui ets...

Aquell senyor em va demanar per una persona que no coneixia ni em sonava de res i li vaig advertir que s'havia equivocat de telèfon. Mirau per on, però en sentir això es va posar una mica nerviós i em va demanar disculpes diverses vegades en espanyol: «Usted perdone, me he equivocado...».

Va emprar un espanyol amb un accent fortament marcat pel català. No sé si és normal això o va esser una pura casualitat. De tota manera, aquest comportament no és aïllat.

He vist altres casos semblants que m'han deixat perplex. En unes festes populars, un membre de la comissió de festes demanà als assistents si podia xerrar en mallorquí. Ningú s'hi oposà. De fet, pens que moltes de les persones que hi havia els era ben igual el que els digués o com els ho digués. Idò bé, aquella persona que demanava permís per usar el català es passà, inexplicablement, a l'espanyol.

I ara, passant a un altre tema, no em puc estar de contar altres anècdotes que he viscut darrerament. Ara fa just un mes anàrem a París. Uns espanyols que trobàrem al viatge es queixaven dels francesos i deien que França era un país «atrasado» perquè només parlaven francès i havien tengut molts de problemes de comunicació. El que no deien aquells espanyols és que el primer gest que feien aquells francesos era passar-se automàticament a l'anglès, llengua que, pel que es veu, tampoc no coneixien. Però tornant a Mallorca, l'altre dia a Inca, en un bar que hi ha molt a prop de l'estació del tren, hi entrà una italiana. Aquesta es dirigí en italià a les cambreres, que varen fer tot el possible per entendre-la, però els demanava una cosa que ningú no entenia. Aquelles cambreres ho intentaren en anglès, però res... Aquella persona, segons pareix, el que volia era que l'entenguessin directament, sense cap voluntat per part seva. La qüestió és que girà coa i se n'anà, emprenyada i destralejant contra aquella pobra gent. I és que no és la primera vegada que veig un turista pel carrer que s'emprenya perquè demana qualsevol cosa a la primera persona que passa i no l'entén. A Lisboa, vaig observar que els espanyols no feien cap esforç per entendre el portuguès i els parlaven directament en espanyol. És ver que molts de pics els portuguesos entenen l'espanyol, però també vaig observar que preferien passar-se a l'anglès.

I és que si ho pensau bé la cosa no és tan complicada, ja que amb una guia de conversa d'aquestes de butxaca és molt fàcil fer-se entendre a molts de llocs. Sabent algunes paraules, construccions i posant-hi un mica de bona voluntat he vist que, gairebé, se m'obren totes les portes. Veig, però, que hi ha moltíssima de gent no sap anar pel món!

Josep Antoni Calvo i Femenies. Pont d'Inca. Marratxí.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris