muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
14°

L'oficialitat del català a tot l'Estat

Arran de la proposta d'ERC d'estendre l'oficialitat del català (i també del gallec i el basc) al conjunt de l'Estat s'ha reobert un debat que no és nou, però que havia romàs covat durant un bon grapat d'anys. Sobre aquest tema jo ja me n'he manifestat diverses vegades, però el nou caire que prenen els arguments m'obliguen a dir-hi la meva. Jo estic totalment d'acord amb aquell article de la constitució que diu que tots som iguals davant la llei i que ningú no pot ser discrimnat per cap raó. Es tracta d'un article, emperò, que la mateixa constitució es passa pel folro un poc més endavant. I no em referesc només a la discriminació de les dones de la família reial a l'hora d'accedir al tron, que sembla que és l'única que ha pogut copsar ZP. Lingüísticament no tos els espanyols som iguals, ni a prop fer-hi! Si un ha nascut, posem per cas, a Salamanca, disposa de tots els serveis en la seva llengua pròpia. L'Administració es dirigeix a ell sempre en castellà i el mateix fan les empreses i les institucions privades amb les quals es relaciona. Quan va a comprar troba tots els productes etiquetats en la seva llengua, igual que els prospectes dels medicaments i les factures que rep. Tampoc no hi ha ningú que l'obligui a aprendre d'altre idioma que no sigui el seu. I tot això és possible perquè la llei l'empara. No és el meu cas ni el de la majoria dels ciutadans nascuts, per exemple, a Mallorca. Aquí les administracions només es dirigiexen a mi en la meva llengua en algunes ocasions, però en moltes altres ho fan en la dels nostres veïns de Ponent. Els catàlegs i la publicitat que rep a ca nostra és quasi totalment en espanyol. Quan vaig a la botiga m'hi he de mirar i remirar per trobar productes etiquetats en la meva llengua. Quant als medicaments, encara és l'hora que l'apotecari me n'hagi venut un de retolat en català. La majoria de l'any no puc anar al cinema a veure una pel·lícula en la meva llengua. Gairebé ho he de suplicar perquè em facin les factures en l'idioma propi. Fins i tot he de lluitar perquè em respectin el meu nom i no me'l tradueixin cada dos per tres. Definitivament, aquesta persona de Salamanca i jo no som iguals davant la llei, per molta constitució que hi hagi. A ell ningú no el discrimina per raó de llengua. A mi sí, dia sí i l'altre també.

Aquesta diferència de drets i deures no em sembla justa i trob que és ben necessari posar fil a l'agulla per resoldre-la satisfactòriament per a tothom.

Ja vaig explicar en una altra ocasió que consider que hi ha dos models igualment justs i equitatius quant a legislació lingüística. El primer consistiria a fer servir el criteri territorial: és a dir, a cada llengua li correspon un territori i a cada territori li correspon una llengua. Aquest és el cas, per exemple, de Bèlgica on a Valònia només és oficial el francès i a Flandes el flamenc, amb un petit territori de parla alemanya i una ciutat bilingüe, Brussel·les. Si un való va a viure a Flandes, idò s'ha d'adaptar i ha d'aprendre el neerlandès. El segon seria el criteri personal, açò és, l'idioma es deslliga del territori i s'associa a cada ciutadà. És aquest qui, en cada moment, i sense cap tipus de limitació territorial tria quin idioma oficial vol fer servir. Aquest seria el cas, com explicava ahir Josep Moll, de Finlàndia. Allà tant el finès com el suec són oficials a tot l'Estat i tothom té dret a usar tant un com l'altre en les seves relacions amb l'Administració a qualsevol punt del país. Un parlant de suec pot demanar ser atès en aquest idioma a qualsevol ajuntament de Finlàndia.

El que no hi ha dret, el que no és just, és que a uns, els castellanoparlants, se'ls apliqui el criteri personal, i a uns altres, els catalanoparlants, se'ns apliqui el territorial. Un castellanoparlant, quan viatja a qualsevol punt de l'Estat, o s'hi estableix, porta amb ell els seus drets lingüístics. Un catalanoparlant, no. Tan sols els pot exercir, i en moltes ocasions només en teoria, dins el seu propi territori històric, mentre que caduquen totalment si se'n va a viure, per exemple, a Madrid.

El senyor Moll, en consonància amb la postura oficial del seu partit, deia ahir en aquestes pàgines que la proposta d'ERC de fer servir el criteri personal per a tos els ciutadans de l'Estat és inviable. I possiblement sigui així. A mi m'aniria millor, i crec que seria molt més plausible el criteri territorial, com a Bèlgica, o Suïssa. La llengua estaria lligada només al territori, de forma que aquí, com allà, hi hauria només un idioma oficial, el propi, que tothom tendria el deure de conèixer i el dret d'usar. D'aquesta manera tots seríem iguals. Ningú no estaria discriminat. Però fins ara tampoc no ens ho han deixat fer, ni sembla que en tenguin ganes. Les volen totes plenes, aquesta gent!

Jaume Lladó, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris