algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
14°

Mentir i gratar, tot és començar

Ara resulta que, pràcticament tot el que la policia londinenca va declarar, després de matar per múltiples forats al cap el malanat electricista brasiler de 27 anys anomenat Jean Charles de Menezes, l'assassinat del qual per part dels bobys ja vaig comentar fa unes setmanes amb els pèls més drets que agulles saqueres, resulta que tot el que contaren era una mentida putrefacta i pudenta, empeltada a la opinió pública a fi i efectes de tapar de qualsevol manera el criminal farcell d'incompetències homicides d'aquell personal. Això, aquest obrar, té molts de noms, però cap ni un de guapo. Ara resulta que el jove brasiler ni corria quan l'aglapiren (estava assegut a un seient del metro), ni fugia de ningú, ni duia cap abric llarg i sospitós on hi pogués amagar bombes davall, resulta que vestia camisa i jupa curta texana, que ni es saltà els torns d'entrada al metro sinó que comprà religiosament l'entrada i endemés agafà i fullejà un diari d'aquells que es reparteixen gratuïts..., mira tu si feia fressa d'anar a fer tala, ell, ni oferí en cap moment cap tipus de resistència a la força pública: alçà els braços quan l'apuntaren amb una pistola individus de paisà, i immediatament va ser immobilitzat per un policia sense uniforme, mentre el de la pistola, a trenta centímetres de distància, li fotia set trets al cap, un a l'espatlla, i dues o tres bales més es perdien i no donaven al blanc. Al obscuret brasiler, millor dit. I ben segur no n'hi arrià més perquè esgotà el carregador, que si no encara ara premeria el gallet, l'energumen. Allò trist és que els que hagin hagut de descobrir el forat, el garró al calcetí del l'anomenat Scotland Yard, hagin estat unes fotografies confidencials d'una entitat anomenada: «Comissió Independent d'Investigació de Queixes a la Policia». I ho hagi filtrat a la cadena de televisió anglesa ITV News, que no té res a veure amb la inspecció tècnica de vehicles, per cert. I la versió oficial se n'ha anat a fer moltes garbes de senyores de moral distreta.

Jo crec que en realitat el que passà és que aquells bobys anaven més cagats que un puput de niu, la veritat, i llavors passa el que passa. Però quan una persona pot demostrar que ho és de veritat és precisament quan accepta la responsabilitat dels seus errors, donant cara, no mentint a la descarada. Tothom es pot equivocar i té dret a fer-ho, encara que cap error surti de franc, ja ho sabem. A mentir, no, ningú hi té dret. I no ens venguin ara en el sentit corporatiu, gremial, que encara embruten més, espessim més el bescuit.

Tot plegat succeí, la nyepa i la descoberta del nyerro, per culpa dels milers de càmeres que pels diferents indrets de la capital anglesa van filmant el que passa, entrant dins la intimitat del ciutadà que tan tranquil fa la seva (com a la pel·lícula «LA Confidential», recorden?), i per la necessitat biològica d'un policia que li agafà pixera just al moment més inoportú. Sí, mirin, un dels agents de la Unitat Especial S019, a les ordres del seu cap Ian Blair, que vigilaven el bloc de pisos on hi vivia un sospitós, el número 21 de Scotia Road, al sud de Londres, va tenir una urgència, i mentre «s'aliviava», com ell va dir, sortí per aquell portal el desgraciat de Jean Charles, que degut a la diversificació de la seva feina per exigències de la bufeta, va ser confús, varen entendre tap per carabassa, ja saben, i: ja el tenim, li pitjaren el manat. Pujà a un autobús, baixà, davallà al metro, va accelerar les passes perquè el tren estava a punt de partir... I entre nervis, pixeres i cagades diverses, mataren un innocent. Amb l'afegitó després d'inventar-se raons per tapar-se les vergonyes d'unes conductes temeràries i molt poc professionals. Però hi hagué el testimoni d'unes càmeres que gravaven i que desdeien la versió de la policia. Sempre he mantingut que si no hagués estat per les càmeres de televisió que gravaren el cop d'estat de Tejero aquell 23F de mal record hagués passat per una excursió de guàrdies civils que anaven de visita al Parlament. Quin món, redéu! Acabar amb les clarividents paraules d'un amic: «jo ja no tenc dignitat; si en tengués sempre seguit estaria indignat». Li diuen Damià Quetglas, i també escriu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris