nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Dret de pas

El dret de pas a Mallorca s'ha exercit des de temps immemorial. A mesura que les propietats s'anaven dividint per raons d'herència i gran part del camp es convertia en minifundis, s'havien de cercar sistemes perquè tots els propietaris poguessin arribar a les seves terres. Per tant, existien camins públics que s'havien hagut de fer dins propietats privades, perquè havien de ser útils a moltes persones i camins privats que havien de permetre el pas a les persones que ho necessitaven. Els camins d'ús públic no tenien mai cap tipus de problema, però els privats que havien d'atorgar servitud de trànsit pel dret de pas que tenien determinades persones, a vegades sí que n'ocasionaven. En aquests casos es recorria a un «home bo» acceptat per les parts implicades o un jutge de pau de la localitat perquè intervengués en el litigi i s'acceptava voluntàriament la resolució del primer i obligatòriament la del segon.

També els propietaris de terres molt extenses com les possessions de les muntanyes han deixat exercir el dret de pas a totes les persones que hi volien pujar o que les volien travessar. Recentment han aparegut camins tallats, barreres, reixes, etc., que impedeixen el pas per allà on s'havia passat sempre, perquè ha canviat el tarannà dels propietaris o perquè els que han comprat les terres no saben res dels costums i vivències d'aquesta terra, perquè provenen de terres llunyanes i estrangeres. També ha ajudat a prendre aquestes decisions el fet que ha canviat la manera d'actuar de moltes persones que no saben fer ús d'aquest dret de pas i deixen massa empremtes i destrosses per allà on passen i s'ha hagut d'arribar a certs sistemes de permisos per poder passar.

El fet que persones sense massa manies urbanitzassin i construïssin hotels i xalets fins i tot damunt els penya-segats i les costes que pegaven damunt la mar, el fet que molts començassin a convertir cales i petites platges en llocs privats i d'ús propi va fer que davant tots aquests desastres, que ja no podien resoldre homes bons ni jutges de pau, es fes la Llei de Costes l'any 1988, que en substituïa una altra d'ineficaç, i va ser en aquesta Llei que es declarava una zona de protecció maritimoterrestre de 100 metres des d'allà on arribàs la mar cap a l'interior, que es reduïa a 20 metres per a uns determinats usos, i que en cap d'aquestes extensions no es podrien fer noves construccions privades, i que a les que ja existien es podria fer una concessió de 30 anys, renovables una altra vegada i que es perdria la concessió si no es pagava el cànon que s'hagués determinat, però que en tot cas si hi hagués domini privat fins a la mar, es tendria una servitud de pas dels 6 metres d'arran de mar, sense cap excepció, ja que aquests metres serien considerats sempre d'ús públic. I aquest és l'espai del qual s'ha apropiat Pedro J. Ramírez, aquest és l'espai que ha usat inadequadament i del qual n'ha fet ostentació, sense tenir concessió pròpia i havent-ne aconseguida sembla que com a tracte de favor del president Jaume Matas, aleshores ministre de Medi Ambient, que li va mantenir l'ús públic per fer-li més barata la concessió, no essent vàlida en no esser publicada en el BOE. Només aquesta pot ser la causa que el president de la Comunitat Autònoma l'hagi convidat a sopar i li hagi demanat disculpes perquè un grup de persones varen voler exercir el dret de pas, cosa que uns guardes de seguretat del periodista varen impedir de mala manera. És molt greu i no fa pensar res de bo que continuï el tracte de favor, i més greu que el president demani perdó en nom dels mallorquins, ja que som molts els que no volem que ho faci en el nostre nom i estam empegueïts d'aquesta humiliació vergonyosa, però també ens deixa desemparats el fet que des del Ministeri de Medi Ambient un subdirector en nom del Director General de Costes determini que s'ha de suspendre l'ús públic quan encara no s'ha fet mai efectiu. Per què un periodista que ha volgut passar com una persona íntegra que havia de fer desaparèixer la corrupció de l'Estat, es beneficia d'una zona de servitud de pas i d'ús públic? Per què tant el poder autonòmic com l'estatal estan sotmesos als seus dictats? Per què no compleix la Constitució ni la Llei de Costes que a l'article 27. 1. diu que la servitud de trànsit recaurà sobre una franja de 6 metres, mesurats cap endins de la terra a partir del límit interior de la riba de la mar i que aquesta zona haurà de deixar-se permanentment expedita per al pas públic de vianants i per als vehicles de vigilància i salvament, amb l'excepció només dels espais especialment protegits? Per què n'hi ha que entenen el fet que un periodista que viu a una altra CA pugui fer ús privat d'un lloc legalment públic i no poden entendre que un diputat d'una CA diferent vulgui exercir el dret de pas per allà on la Llei ho indica?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris