algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Cesare Pavese (1908-1950)

Ara es compleixen 55 anys de la seva mort. Cesare Pavese, un dels escriptors més importants de l'Europa de postguerra, va néixer a Santo Stefano Belbo (Piemont), el 9 de setembre de 1908, i va morir a l'Albergo Roma de Torí, el 27 d'agost de 1950. Un tub de somnífers molt forts, dissolts en un vas d'aigua, va esser la fórmula que elegí per posar punt final a l'existència. Fa alguns anys, l'amic Toni Xumet resseguí les darreres hores de vida del poeta de Lavorare stanca (1936), del novel·lista de La luna e i falò (1950), en un relat notable premiat a Lloseta. I conec una important biografia escrita pel seu amic Davide Lajolo, Il «vizio assurdo». Storia di Cesare Pavese (1960), publicada per Oscar Mondadori, que a Itàlia ha conegut diverses edicions, encara que mai no s'ha traduït, que jo sàpiga, ni al català ni al castellà. L'obra i la vida de Pavese exerciren una gran influència fins fa alguns anys que, sense poder parlar, a Itàlia, d'alternatives que el superin, ha anat a raure al purgatori de l'oblit, on descansen els més grans, fins que un nou moviment de la crítica giradissa els torna a posar en un primer pla d'actualitat. Tot i això, tinc vagues notícies d'una darrera edició publicada per Giulio Einaudi del seu diari Il mestiere de vivere (1952), molt anotada, on s'han pogut arribar a conèixer els noms de persones i alguns esdeveniments secrets, clandestins durant molts anys.

La importància inicial de Pavese rau en el fet d'haver introduït -juntament amb Elio Vittorini, autor d'aquella extraordinària Conversazione in Sicilia, magistralment traduïda al català per la Capmany el 1966-, la literatura nord-americana dins Itàlia. Tots dos, Pavese i Vittorini, coincidiren en el treball editorial a la casa Einaudi, i amb ells un altre col·lega encara molt jove, aleshores, Italo Calvino, cridat també a exercir una forta influència literària amb la seva obra. Pavese introduí, dins Europa, les obres d'escriptors com Dos Passos, Steinbeck, Faulkner, el dublinès Joyce. El guiava la necessitat d'injectar dins Itàlia una «cultura viva» que donàs alternativa al cartró pedra de la cultura oficial del feixisme, i ho aconseguí. Na Fiona Campbel confessa que no pot arribar a les paraules finals del seu diari sense experimentar una esgarrifança.

-Després de passejar-te, al llarg de quinze anys, per les seves penetracions hipercrítiques, les seves obsessions, introversions i melancolies, t'entaferra, al final de tot, aquells mots dolorosos del 18 d'agost de 1950: «Aquella cosa més secretament temuda és la que sempre passa. // Escric: oh, Tu, tingues pietat. I després? [...] Tot això fa fàstic. // Prou paraules. Un gest. No escriuré més».
-Volgué assumir la vida i la literatura com una totalitat que mai no s'acompleix. I pagà amb sang.
-L'èxit literari no fou suficient per salvar-lo. Perquè no hem d'oblidar que l'any mateix de la seva mort, pocs mesos abans, havia rebut el Premi Strega, amb Tra donne sole, potser el més important d'Itàlia.
-Allí s'insinuava ja l'obsessió pel seu suïcidi, representat, de manera simbòlica, en el de Rosetta.
-Era el final d'una llarga recerca de l'amor, sempre frustrada, entre «la dona de la veu rauca» i l'actriu nord-americana Constance Dowling. No aprengué a viure.
-I l'autocrítica no li bastà per salvar-se. Molt mala cosa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris