algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Una obligació cívica

La taxa de mortalitat infantil s'ha duplicat en els països pobres d'Àfrica i d'Àsia en només tres anys. Per a tenir una referència propera, a Espanya s'ha passat, des de la mort del dictador, ara fa trenta anys, d'una taxa del 18 per mil a l'actual de devers el 5. Al sud d'Àsia, que el 1999 patien una taxa del 90 per mil, el 2003 ja assolien la vergonyosa xifra de 160 nins morts de cada milenar de naixements. Un de cada sis nins mor en el part o en període posterior a aquest. En la nostra societat, on cada vaca europea rep més d'un euro diari de subvenció comunitària, posaríem la llengua al damunt d'un manescal amb aquesta taxa de mortalitat entre els moixets d'angora, per posar un exemple que escarrufa. Les altes xifres són degudes a problemes històrics de desenvolupament i pobresa però, si aquests problemes no són del tot endògens, l'increment si que no pot ser atribuït a causes internes: és la cobdícia dePrimer Món la que genera aquestes regressions criminals. Des de la cobdícia de les farmacèutiques, que posen entrebancs a la producció de medicaments barats a l'abast de poblacions que viuen amb menys de la subvenció d'una vaca europea, fins a la depredadora política de matèries primeres, que una vegada oligopolitzades baixen de preu en origen, passant pel proteccionisme del mercat europeu i nord-americà, que impedeix competir als productors dels països pobres no subvencionats, res afavoreix que l'altra part de món es beneficii del progrés que aquí assolim. És clar que també hi ha molta corrupció en aquests llocs i dictadors sanguinaris i aprofitats sense escrúpols. Cert. Però la immensa majoria d'ells, en un moment o en altre de la seva vida, s'asseuen a taula amb qualque negociant del nostre món, gens estugós de tractar amb transgressors dels drets humans, que els riu les vergonyes i aplaudeix les transgressions que li són sucoses i rendibles.

l l l
Per a uns, no és més que un gra d'arena en un desert. Per a mi, saber que compr el cafè, la xocolata o el sucre a persones que practiquen una religió diferent al culte al benefici monetari i que procuren la millorança dels productors em conhorta i em fa creure que no són el gra d'arena sinó l'oasi enmig del desert. Ells, els decomerç just, no jo. Però els oasis s'han de trobar a temps, s'han de fer avinents quan toca. I ara toca que els nostres governs procurin que tres milions i mig de nigerians no morin de fam. Poden, podem, fer-ho. És una catàstrofe anunciada i provocada per problemes estructurals del país, però també per una sequera que sembla inacabable i una plaga de llagosts que arrambà amb el poc que quedava. Ara toca no mirar a altra banda mentre els telenotícies ens entaferren els patiments que podem solventar sense llevar-mos cap bocinada de la boca. Recordar que aquesta fam existeix és no voler sofronitzar la consciència; exigir que s'hi destinin recursos, una obligació cívica i moral.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris