algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

La fotografia de Shoji Ueda

Fins al 9 d'octubre, a la Fundació «la Caixa» -l'esplèndid edifici modernista del que va esser Gran Hotel-, podem veure una curiosa i interessant nova exposició de fotografia, una més dins la nodrida sèrie que aquests darrers anys s'han exhibit entre nosaltres, fins al punt que podem dir que una certa tradició d'aquest tipus d'exposicions ja està iniciada a Ciutat. La fotografia com a art és moderna, és actual, Deo gratias; fins i tot quan és realista, fins i tot quan és reportatge. El que sembla que està passat de moda provar de dir-ho o expressar-ho en les altres arts plàstiques, en fotografia resulta perfectament admissible.

Aquesta curiosa exposició és la de l'obra de Shoji Uedo, un famós fotògraf nipó, amb un museu dedicat exclusivament a la seva obra a Houki-cho, i cobreix un període molt extens, des de 1929 fins a 1999, de manera que hi podem admirar visions molt diferents, des de la més dramàtica d'abans de la II Guerra Mundial fins a la més irònica i composta de després de la contesa.

A l'època de preguerra o d'abans de la guerra, Shoji Ueda, iniciat en la fotografia de molt jove, descobreix les obres de Man Ray, André Kertész i altres grans fotògrafs de l'avantguarda d'Occident. A aquesta època corresponen obres d'una gran força i molt elaborades tècnicament. La primera foto de l'exposició ja crida l'atenció del visitant. Es tracta d'un Autoretrat, de 1929, amb gorra, molt abrigat i amb uns tubs metàl·lics retorçats a l'altura del rostre. També una extraordinària Solarització, de c. 1931, que ens mostra una figura hieràtica oriental, perfectament centrada en si mateixa. Vent de primavera, de c. 1937, és un enquadrament molt reeixit, amb les lloses d'un camí en primer pla, amb una figura femenina volgudament desenfocada, amb la línia d'una casa al fons i un altra línia vegetal en diagonal que ens subratlla la direcció del camí. Paisatge amb estació de tren , de c. 1931, ens ofereix un fort contrast. L'explicació tècnica sota aquest títol ens assenyala que es tracta d'una «gelatina de plata en paper baritat amb pigments a l'oli i amb deformació»; tot plegat, el resultat és memorable encara que un no sigui capaç de calibrar exactament els elements tècnics esmentats. També a la mateixa època, c. 1935, correspon la titulada Hivern, que ens mostra una caseta buida, amb finestra i porta grans ben obertes, sobre una extensió immensa tota nevada.

Aviat ens adonarem que tres són els fons preferits de Shoji Ueda: l'arena de les dunes de Tottori («Les dunes... són el meu estudi. És impossible trobar un segon pla més perfecte, perquè l'horitzó és il·limitadament extensible»), la neu i l'aire del cel, mai més ben dit. De fet, es pot considerar que Ueda és el fotògraf dels grans fons en blanc, quasi podríem dir que és el fotògraf del no-res -com a bon oriental, podríem afegir-, de manera que tota la seva obra de després de la II Guerra Mundial seria una gran ironia davant el conjunt de la realitat. Això justificaria el seu intervencionisme («M'agrada introduir elements artificials als paisatges naturals») i, en definitiva, el seu ben peculiar sentit de l'humor.

Dins aquesta línia es trobarien obres com La nostra mare, 1950, amb la filla i el fill estirant en direcció contrària les llargues mànigues d'una mare jovençana; Posa amb quimono, c. 1949, molt elegant; Retrat de les dunes, c. 1950, una jove amb una pilota i un paraigües, «amb deformació i retocs»; i, en definitiva, tot el gran nombre de composicions de figures humanes sobre les dunes de Tottori. Resulta curiós que, en general, aquestes posades en escena no pretenen cap versemblança sinó que ens mostren situacions més aviat inversemblants o del tot inversemblants. Per altra banda, algunes fotografies són bàsicament humorístiques, com és ara un Autoretrat, saltant, c. 1949.

Tal vegada les millors fotografies exposades siguin Potes de caval, c. 1950, enfocada cap al sol, en la qual únicament es veuen les potes de l'animal i les seves ombres en un joc de simetries; Caminant en la neu, de 1957, la silueta retallada i negra d'una figura abrigada davant un fons escalonat, amb un fort contrast de negres i blancs; una molt curiosa foto que figura amb el títol de Títol desconegut, dècada de 1950, que ens mostra una gran superfície oval d'aigua reflectant la lluminositat del moment, amb un primer terme de tres proes d'altres tantes barques i una línia ben al fons amb una dotzena de pescadors en positures diferents; i encara una Superfície de la neu, c. 1954, que quasi es podria considerar una obra abstracta perquè tot el que es veu és la blancor d'una superfície ondulant de neu amb una no gaire marcada línia d'encontre entre els caramulls que la conformen.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris