algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
13°

En perill

No vull que aquest Govern, amb l'excusa de defensar-nos les modalitats balears de la llengua catalana, me les prengui amb la seua curolla ultrabalearista. A veure: per què els locutors d'IB3 han de dir, com acab de sentir avui, «a sa dreta i a s'esquerra» quan a Menorca sempre hem dit «a la dreta i a l'esquerra»? Per què no hem de poder dir «avui vespre», com jo he dit dencians que rall en menorquí, o sigui des de sempre, en tost d'«aquesta nit»? Per què? I què s'han cregut! Bensenes, no els faré gens de cas i com els habitants de Vigata a la novel·la d'Andrea Camilleri boicotejarem l'òpera El cerveser de Preston, el caprici del prefecte Bortuzzi, fins a rebentar-la. Em ve ara al record l'estimat Miquel Anglada, aquell senyor Miquel de Roma intel·ligent i benhumorat, a qui una vegada li van telefonar: -Que és sa Catedral? No -contestà. -Però açò que no és el 971 38... (aquí el nombre de telèfon)? -deia qualcú, perplex, a l'altre telèfon. Resposta: -Sí. -Idò, aquí deu ser sa Catedral...-insistia aquell. -Miri, no -replicava el rector-; aquí és la Catedral. Es menorquins així li hem dit sempre...

Em revolta sentir un locutor que obre l'informatiu del matí parlant del temps amb l'advertència que «ets cels avui estaran poc ennivolats...». Allà ell si aBisbe li vol dir es bisbe; ja el cridaran, si volen, des de la Cúria o des del palau episcopal per explicar-li que es bisbe és un tipus d'embotit de porc. Però voleu dir que «ets cels» amb aquest article i en plural...? Una vergonya. Açò només ho tolera un poble que es deixa robar la cartera del seu propi idioma...

Es poden reivindicar en un llibre cent mots catalans en perill d'extinció, però no és segur que se'ls recuperi. Com aconseguiríem que els nostres fills demanin confits o llaminadures en tost dels «ditxosos» chuches? Però és que no és igual; no és el mateix un confit que una mena de pega dolça engominada... Els pares joves deixaran de cridar a un / una cangur per demanar ajut a una mainadera? (Feina familiar no quantificada que per aquestes contrades acomplien les àvies o padrines). Qui gosarà referir-se a una pítima quan qualcú estigui «trompa perdut»? Són mots desuets, o sigui en desús, i tanmateix, genuïnament nostrats. I Pau Vidal (Barcelona, 1967) ha escrit un llibre per reivindicar-los. Definit aquest autor per Màrius Serra com a «verbívor», menjador o col·leccionista de paraules, ell ha reunit en el llibre En perill d'extinció (Empúries) un centenar de vocables o expressions lèxiques que agonitzen i que ens proposa de salvar. L'obra s'inspira clarament en el llibre Cent mots à sauver, que, parlant del francès, l'any passat va publicar Bernard Pivot, conegut a França per dirigir un popular programa literari, Apostrophes.

Com en Vidal, nosaltres podríem també maldar de seleccionar una llista de paraules provocadora, per fer entenent que hi ha una reducció progressiva del vocabulari i que solem adoptar indiscriminadament i innecessàriament termes o expressions forasteres, majoritàriament agafades del castellà. Una selecció així seria, segons Pau Vidal, una metonímia de la llengua catalana, la salut de la qual no és gaire satisfactòria. Mala ferida té una llengua que es mostra «vacil·lant i insegura». Sense voler ancorar-nos en el pessimisme, la veritat és que quan s'han de fer campanyes per fomentar l'ús d'una llengua, aquesta deu estar malalta.

No es pot compartir, doncs, l'alegria dels polítics que fan repicar campanes perquè el noranta i tant per cent dels ciutadans d'aquestes Illes «diuen» entendre el català i que, fins i tot, ens expliquen amb estadístiques com l'analfabetisme dels ciutadans respecte a la seua pròpia llengua ha disminuït: ara ja «només» menys de la meitat dels habitants del nostre país «declaren» no saber llegir i escriure en la seua llengua pròpia, o bé diguem que n'hi ha més de la meitat que en saben. És una dada positiva, sens dubte, si tenim en compte els baixíssims percentatges de què partíem quan el 1986 entrà en vigor la llei de normalització. Però tothom que sàpiga un poc de la vida i la mort de les llengües no ignora que la seua salut es mesura en nombre d'usuaris i no en nombre de teòrics competents. Sobretot, quan la potència competent no esdevé acte comunicatiu majoritari (per emprar encara terminologia escolàstica).

Més encara, afirma Vidal que, quan es parla del català i la seua normalització, només ens solem fixar en aspectes quantitatius i, no obstant açò, caldria que ens fixàssim molt més en la qualitat de com es parla. Avui s'observa una llengua híbrida força espanyolitzada. Una frase com «se m'ha caigut el llapis al terra» ja és «catañol». Segons l'autor, l'estàndard lingüístic que difonen els mitjans de comunicació és descafeïnat i rebaixat.

És ver que, després d'uns primers mesos caòtics, i llevat d'algun cas esporàdic recent («no hi ha hagut manera de combatre es calor»!, al telenotícies del dia 15/7/05), IB3 ha millorat la qualitat lingüística d'alguns dels seus programes, en especial els informatius. Sembla que s'han superat feliçment aquells estirabots inicials: -Pep, on ets ara mateix? -Doncs, estic en es costat de s'Auditòrium... (...) Es conseier informarà de lo que és es pla de carreteres. En quant a lo que són es proiectes de futur, dir que... En ello estam, estam intentant definir...(Sentit «en seu parlamentària», estranyíssim concepte que qualcú s'ha tret de la mànega i que ha estat sacralitzat immediatament:) Es grup des PSOE demandarà una comissió parlamentària... (...) Quan veuen ses instalacions, la yen queden fassinades, elsi grada mol... (...) I després de passar per Poyença, tornem a ses Iyes (!): A Mayorca abui txerrarem de yibres... Ara l'aplicació d'un llibre d'estil ja es fa notar, la qual cosa és una alè.

Tornant a En peril, un repertori limitat al lèxic, Vidal ha inclòs mots i expressions com badoc, dèria, esma, fer fila, fotimer, galifardeu, jeia, murga, murri, senderi, o tant se va, entre d'altres que cauen perillosament en desús. De cadascun en fa una petita glossa, breus comentaris en què en dóna les seues accepcions, que il·lustra amb fragments de textos literaris de diferents autors; també n'exemplifica l'ús mitjançant anècdotes i curiositats, amb una redacció plena d'humor. No inclou, en canvi, els barbarismes més habituals amb què solen ser substituïts aquests mots populars (aquest «da igua», que fa esborronar la pell!). «El barbarisme és, en efecte, un pessic a la pell de l'idioma» -afirma. Però opta per no esmentar-ne perquè, si ho fes, creu que podria afavorir el sentit de la substitució, mentre que la seua intenció no és tant de denunciar la contaminació, sinó l'empobriment de la llengua.

Un dels problemes que Pau Vidal assenyala fa referència a l'argot i assegura que si un idioma respira, crea argot, i açò no és gens dolent sempre que sigui un argot autònom, és a dir que no sigui un calc d'una altra llengua. Si en català deim «muntar un pollastre» o «muntar un ciri», feim un calc, perquè en català d'açò depollo o decirio en diríem un sidra, un merder, un cacau o un bordel...

Joan F. López Casasnovas, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris