algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

Una fe penalitzada

En el començament del seu primer llibre, Los heraldos negros, el gran poeta peruà César Vallejo escrivia unes paraules terribles: «Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé! / Golpes como del odio de Dios...». M'han tornat aquests versos a la memòria quan he tingut notícia d'un succeït estrany que s'esdevingué a l'església de Mogorella (Sardenya), el passat dia de Sant Llorenç. Una dona de 38 anys, Paoletta Urru, morí a l'esmentada església quan li va caure damunt un santcrist de ferro, col·locat a sis metres d'altura. L'endemà de la tragèdia, aquesta dona havia de complir 39 anys. La víctima residia a Voghera, prop de Milà, i havia acudit a l'església amb el marit -agent de la policia penitenciària- i els fills, una nina de nou anys i un nin de dos. A l'església de Mogorella, el dia de Sant Llorenç arriben grans multituds per participar en una missa de llarga tradició devota.

Val a dir que Sant Llorenç és un màrtir molt especial. Una llegenda conta que, obligat pel Prefecte de Roma a lliurar els béns de l'Església, aquell diàcon, probablement d'origen espanyol, els repartí entre els pobres i es presentà amb ells davant l'emperador Valerià, que el condemnà a morir rostit damunt una graella de ferro roent. I diu la tradició que quan la meitat del seu cos havia estat degudament treballada pel foc, Llorenç, que havia romàs en silenci, només obrí la boca per dir: «gira'm de l'altre costat, que per aquí ja estic ben rostit». I el botxí pagà, segons conten les cròniques, el va girar, com si fos un conill o una sardina, per una simple qüestió de simetria. Final apoteòsic del màrtir i d'aquell extraordinari Tiempo de silencio de Luis Martín-Santos. Però tornant al succeït del principi, i al poema de César Vallejo, vegem que el poeta també diu: «Son las caídas hondas de los Cristos del alma, / de alguna fe adorable que el Destino blasfema. / Esos golpes sangrientos son las crepitaciones / de algún pan que en la puerta del horno se nos quema». N'Aquil·les, massa jove i massa atabalat, no acaba de comprendre que l'Atzar existeix. I que la Llibertat i el Destí són com el lluç que es mossega la cua.

-Tu aquí el que fas és una filigrana de les teves per fotre en el mateix sac tres o quatre coses que tenen història independent.
-No ho acabes d'entendre, Tito. L'escriptura, si serveix per alguna cosa, és per posar ordre dins el Desveri i l'Absurd que semblen regir la vida d'ahir i la d'avui.
-I la de demà, si vols. Però ja em diràs per què la mort de la pobra dona, amb el santcrist de ferro que li va caure damunt el cap a un poblet de no-res de Sardenya, t'ha portat a parlar de Vallejo, de Sant Llorenç, de Martín-Santos i fins i tot a insinuar tota una teoria del masoquisme.
-El masoquisme existeix, jove. I donat que no sempre el dolor i la humiliació arriben per pròpia tria, de vegades s'han de donar a benefici d'inventari. La mort de Paoletta li arribà per la fe. Qui més qui menys ha pensat alguna vegada que un déu pagà, baixat de l'Olimp, arribava i t'assenyalava a tu, precisament a tu, per realitzar gestes de categoria amb gent de qualitat.
-I després resulta que no, que has cavalcat debades al llarg d'un desert per arribar al mateix punt. O no és això, el que intentes dir-me?
-Quan els millors anhels es veuen penalitzats, sempre hi ha un hermeneuta que fa sonar la campana grossa. I es fendeix l'aire clar d'una Pasqua Florida.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris