algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

Soliloqui d'estiu

Poques vegades entro a la cuina, pel mateix motiu que rarament poso les mans en els ploms si es produeix una pana elèctrica. La meva malaptesa és infinita. No sé fer res de profit, amb les mans. Bé, un trempó sí que el faig. Amb molts de tomàquets, alguns pebres i una ceba. I oli i sal. Mentre trossejo els tomàquets, no deixo de pensar en les coses que passen arreu. Scotland Yard vol compensar econòmicament els pares de Jean Charles Menezes, però l'acord no sembla fàcil. Res de nou. Per a taxar la vida d'una persona no ens serveixen els referents. Judes va cobrar trenta monedes d'or per lliurar Jesús als soldats. Podem suposar que a les terres de l'imperi romà la vida d'un home valia aquesta quantitat. En època de pau, és clar. En temps de guerra o en circumstàncies tèrboles, tant ahir com ara, pot arribar a no valer res de res. Centrem-nos en el nostre passat més recent. Quan els grisos -definició: gent que actualment exerceix el dret a cobrar una jubilació ben substanciosa pel fet d'haver estat el braç repressiu d'una dictadura-, feien víctimes entre els manifestants desarmats, valoraven les esmentades víctimes en zero pessetes. Què pot valer la vida d'una persona, en un règim que dóna al document que conté la declaració dels drets humans la consideració del paper d'estrassa? A l'època que els grisos es guanyaven el sou atonyinant innocents, va ésser quan Fraga va invocar el dret a la propietat per tranquil·litzar les consciències de la bona gent de dretes, afirmant allò de «la calle es mía». Era fàcil fer-ne una lectura casolana, de la proclama fraguista. Si tot allò que hi ha en el corral és de l'amo, és evident que ell en pot disposar al seu gust. De tota manera, les reminiscències medievals ja han estat superades, fins i tot a Galícia, on els electors acaben d'enviar el senyor Fraga a porgar fum. En el món civilitzat la vida humana té un preu, encara que a l'hora de fixar-lo no podem parlar d'un mercat estable. Farruquito, que va atropellar i causar la mort d'un treballador que pretenia travessar el carrer, ha estat condemnat a satisfer a la vídua una quantitat més aviat modesta, malgrat conduís sense disposar de carnet i a una velocitat forassenyada. La carn humana no pot comercialitzar-se. Això fa que, a l'hora de taxar la vida d'una persona qualsevol, els taxadors no puguin acordar un tant per quilo i hagin de parar esment en circumstàncies tan males de mesurar com és ara el ressò mediàtic de la seva mort. L'assassinat de Jean Charles Menezes, per part de la correctíssima Scotland Yard, ha provocat inquietud entre els ciutadans anglesos, de manera que la mateixa Scotland Yard s'ha apressat a valorar-lo en 826.993 euros, una quantitat respectable. Cal pensar que la vida del taverner de Roquetas, no serà taxada tan generosament. És lògic. En la valoració de la policia anglesa s'ha tingut en compte l'excepcionalitat del fet. Scotland Yard mata innocents molt de tard en tard, de manera que la quantitat destinada a despeses per a esmenar errors amb resultat de mort s'acumula d'un any per l'altre. Vull dir que aquesta reparació econòmica, encara que sigui generosa, no afectarà els pressuposts de la institució. Tanmateix, confesso que m'agradaria revisar l'escandall per veure les diverses partides que el componen. Imaginem com ho fan, els experts. Posem que el punt de partida de la valoració d'una vida qualsevol sigui de deu punts, que a la vegada tindran la seva equivalència corresponent en euros. Aquesta quantitat l'haurem d'incrementar o minvar atenent diferents factors, com són ara la brutalitat de l'assassinat i les circumstàncies personals i familiars de la víctima, l'edat, la situació familiar, etcètera. Menezes acabava de complir vint-i-set anys, de manera que si fa no fa Scotland Yard li ha sostret dos terços de vida. En conseqüència, si una vida té una valoració teòrica de deu, dos terços sumen un poc més de sis. Ja tenim, per tant, la vida de Menezes valorada en setze punts. Ara bé, aquest càlcul és incorrecte, perquè si l'hàbitat natural d'aquest home és el Brasil, i allí les expectatives de vida d'un treballador són sensiblement inferiors a les d'Europa, hem de descomptar quatre dels sis punts afegits inicialment a la teòrica quantitat de partida. Aleshores, la valoració ens queda situada en dotze punts. Afortunadament, un escandall pot refer-se les vegades que faci falta perquè el resultat final sigui el correcte. És la sort del comptable. Una sort que jo no tinc, perquè si em passo amb la sal he de tirar al fems aquesta apoteosi de l'hort que tinc entre les mans. El trempó és la més perfecta de les amanides, i diu molt a favor de la cultura dels mallorquins, posada en entredit per tantes i tantes coses. Però tornem a l'escandall de Menezes. De les altres partides que se m'ocorren per ajustar la valoració, no n'hi ha cap que sumi, totes resten. Menezes era un immigrant que procedia d'un país que el Regne Unit no ha colonitzat. De manera que no es pot recórrer al deute històric per tal d'encarir el producte. No tenia esposa, ni fills, i molt possiblement ni casa pròpia. Per afegitó, era al lloc més inoportú a l'hora més inoportuna, ja que els estrangers no han de sortir al carrer quan el país que els acull se sent amenaçat per gent de fora. Si la por li beu l'enteniment, Europa és inhòspita i cruel amb els externs, tant o més que qualsevol dels països considerats bàrbars. És racista, fins i tot. I els immigrants no han d'oblidar-ho. El fet que els fanàtics del rock organitzin recitals inacabables regats amb cervesa tèbia a benefici dels països pobres, no ens ha de fer oblidar la infinitat de botiguers disposats a reclamar un Le Pen a cada ciutat. Fet i fet, Scotland Yard ha valorat a l'alça Menezes, potser per donar-nos una raó de pes que ens permeti oblidar que el mataren a sang freda. En teníem prou sabent que les parts es mostraven disposades a dialogar (en absència del mort, en la pau de Déu). La civilització és diàleg, encara que massa sovint el diàleg sigui sinònim de cinisme. A les societats civilitzades tot té un preu -el dolor, la memòria, la consciència-, aposta són civilitzades. Afortunadament disposen de persones sàvies i justes que saben valorar el preu exacte d'una vida humana, amb la mateixa facilitat que jo acabo de tallar els pebres en daus de la mida d'una ungla, perquè no tinc paciència de fer-los petits. El jove brasiler val 826.993 euros. No cal donar-hi més voltes. Jo acabo d'enllestir el trempó, i tan aviat com m'assegui a taula no hi

pensaré, en Menezes, ni un
minut més. Si els seus pares no accepten la indemnització en nom de la dignitat, mireu, corren el risc de no cobrar ni un cèntim, a més d'ésser mal vists. La dignitat no té premi, més aviat preocupa. És l'únic referent revolucionari que li queda a la persona.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris