bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

Oh, Prada (II)! (Contracrònica)

El que dèiem... Una contracrònica des d'un punt del Pirineu, ple de significació per als nostàlgics, ple de contingut per al nacionalisme intel·ligent. Amb presència, també, d'espècimens amb cucales, d'aquests que tant podrien ser aquí com defensant un altre discurs... Aquest era el sentit últim de la contracrònica d'ara fa set dies; aquest tros de paper, però, no parlarà ara dels de les cucales. Són inevitables i insignificants, i no els trobaríem la utilitat de les someres. Ni tan sols la somera de paper-emblema en forma d'adhesiu enganxat al vidre del darrere.

Diuen que la Universitat Catalana d'Estiu ha reviscut enguany, i gran part la culpa és illenca. Biel Majoral, davant d'un poliesportiu estibat, deia notar una cosa especial, un ambient d'il·lusió renovada. La mateixa, pràcticament, que traspua quan confessa als joves que no s'ha retirat d'això de cantar, que només descansa. Conscient del gènere i l'escena, es va estimar més assegurar-se un públic que estimàs el que deia, i va renunciar a la plaça del poble, en un dia marcat pel foc virulent i devastador a quatre passes.

L'endemà, Cris Juanico i els Mags de Binigall varen desafiar el vent a la plaça de la vila, presa literalment pels mallorquins de la UCE jove, mentre qui signa això prenia un muscat amb contingut, ric en matisos, amb un Notable. L'opinió generalitzada entre els qui ballaven: fins dimarts vespre, el centre de la capital del Conflent encara no havia vibrat. Altres racons es veu que sí, però aquesta és una altra història en què la militància és purament anecdòtica.

En qüestió de records, realitat i ficció formen part de la mateixa matèria. Una de les idees, caçades al vol, de 'La construcció del record en temps de la (des)memòria'. Tot s'ajunta per construir la nostra història; en la nostra visió del passat hi pot haver elements virtuals, que incorporam al mateix nivell que els reals, palpables, sense que en aquesta acció hi haguem de detectar cap malícia. Si això ens ho diuen de la memòria individual, imaginau, idò, com es deu haver constuït la col·lectiva, la Història dominant... Acabam pensant que tot s'assembla al mite, la llegenda. Fins i tot les existències més prosaiques.

...i ara em permetreu una referència massa pròxima, avui que en faig trenta-dos lluny de casa. El taller de ràdio, muntat amb en Calvet, que maneja les màquines, i més d'una desena de persones més grans i més joves, més ben dotades o amb limitacions. Totes amb tota la il·lusió. El més positiu, la gent, sense cap dubte, aquí davall del Canigó.

Maties Salom, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris