nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

Del «Candide» de Voltaire al «Candido» de Sciascia

Bon temps, l'estiu, per rellegir bones obres. Especialment ara, que el dia s'ha escurçat i arriba la nostàlgia per vivències del passat remot i lectures fetes altre temps, quan el cor, i la carn, i la pell, xuclaven com esponges formes i continguts que m'han ajudat a viure. De vegades he pensat que més que per l'escriptura, un ésser es defineix per les lectures. Per la necessitat que ha tingut de practicar-les i manifestar-les. En aquest sentit, jo hauria de confessar que he pogut viure tan tranquil anys sencers sense escriure. Però mai no he pogut viure sense llegir. Tot començà en la primera infància, amb els còmics i la fascinació de «llegir» el cinema a la pantalla, i encara no m'he aturat. I sé cert que, quan m'arribi la mort, em trobarà amb dos-cents o tres-cents llibres no llegits, per ventura intonsos i carregats de pols.

Voltaire, el darrer escriptor feliç, segons Roland Barthes, amb el seu Candide envesteix amb joia i amb plaer els fonamentalismes inquisitorials del seu temps. Es va sentir feliç combatent l'estupidesa humana, endevinant amb molta anticipació que era un efecte general transhistòric, inalterable. El seu viatge el porta sempre al mateix lloc, perquè l'Estupidesa i la Intel·ligència mai no varien l'enfrontament. Per combatre, les seves armes són la Raó i l'Escepticisme. Arribà a la convicció d'un Déu creador del món com un geòmetre, i no com un pare, que no es volgué entretenir acompanyant la seva creació, i així van les coses. Els seus enemics més directes foren els que donaven corda i ales contínuament als dogmatismes. Amb la mort de Sartre Europa pogué pensar que moria el darrer voltairià, però no era cert. Aquell mestre d'escola sicilià, Leonardo Sciascia (1921-1989), havia pres el relleu i envestia pel seu compte els mals del seu temps, prenent la seva illa nadiua com a maqueta. I, més concretament, la parròquia de Regalpetra. Continuà el model de Voltaire per elaborar aquell apòleg terrible contra l'optimisme polític que titulà Candido ovvero Un sogno fatto in Sicilia (Giulio Einaudi Editore, 1977). Na Fiona Campbel opina que havent canviat els temps, també havia canviat la candidesa.

-Observa com el Càndid de Sciascia va marcat pel comunisme com a gran esperança redemptora. Llegeix Gramsci, Lenin i, finalment, Marx. I don Antonio, el tutor, successor de Pangloss, un capellà, evoluciona amb ell fins que tots dos junts creuen trobar la veritat dins el PCI, i piccini italians.

-Candido és un riquíssim hereu i la seva entrada en el partit, amb el capellà, que penja la sotana, representa un èxit de categoria, per als comunistes.

-Ja em diràs tu. Un home jove que es podria dedicar a urbanitzacions transformat en consciència crítica del seu país i el seu poble combatent les urbanitzacions il·legals.

-El més fotut és que, compromès fins al coll en la lluita, li arriba una consigna des de dalt ordenant-li que canviï de cantet. La «direcció», siciliana, és cert, perquè tot s'ha de dir, considera que, per conveniències d'alt nivell, aquella urbanització no s'ha d'aturar, sinó que ha de continuar endavant.

-I, naturalment, l'intel·ligent jove troba que allò és massa. Els torna el carnet i surt de «la casa» escopetejat.

-Fins aquí ho trob normal. El diàleg final amb el tutor, don Antonio, descoratja.

-Què volies que fes, pobre home? Ben clar ho diu: ha renunciat a una primera església i no està disposat a viure sense la segona.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris