algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Societat de consum o de dilapidació?

Per les mateixes dates que Marcuse entrava a Espanya a través de les traduccions: Eros i civilització, L'home unidimensiona, etc., Llorenç Villalonga estalonà algunes idees que venia desenvolupant en articles i novel·les. Villalonga havia romput canyes en contra de la societat de consum, que ell en castellà denominava «del despilfarro». No cal perdre el temps buscant massa paral·lelismes entre dos apocalíptics com Marcuse i Villalonga -si ens guiam per les teoritzacions d'Umberto Eco entre apocalíptics i integrats, enfrontant les idees de Marcuse amb les de McLuhan-. Marcuse procedia de l'Escola de Frankfurt i el 1933 sortí de l'Alemanya hitleriana per passar a residir als EUA. Mentre ensenyava a les universitats de Columbia, Harvard, Boston i Califòrnia, elaborà una teoria radical de la repressió en la qual tendia a unir marxisme i psicoanàlisi. Creia, en definitiva, en una gran transformació social que trasbalsaria les estructures burgeses. Villalonga llegia el seu moment històric d'una altra manera, més apropat, segurament, a la visió pessimista que Thomas Mann oferia a La muntanya màgica, molt concretament en les discussions entre Naphta i Settembrini. Un dia, atabalat, sens dubte, o millor, esverat, davant els ensurts constants de la Guerra Freda, evocava els temps de Spengler i s'arrelava en el pervers pessimisme de Naphta: «No és la llibertat el que ens espera. Allò que la Humanitat es trobarà és el Terror». Era, naturalment, la premonició de la bomba nuclear, el diluvi de flames que arribà damunt Hiroshima i Nagasaki.

La visió apocalíptica s'enriquí quan Villalonga observà que el món anava a una altra catàstrofe: la destrucció dels recursos naturals. I en aquest punt, a la seva manera, fou un intuïtiu de la cultura del malgastament, del malbarat, del balafiament, de la dilapidació, dins un món habitat per gent mans llargues i mans foradades. Na Fiona Campbel observa que, a la premsa de Mallorca, fou el primer, i aleshores gairebé l'únic, que expressà malestar davant la proliferació dels cotxes, la contaminació auditiva de les motos i dels transistors, el deixar perdre o desaprofitar els recursos, el consum constant d'electrodomèstics i la seva substitució per un de més nou cada dos per tres.

-De fet tenia raó en moltes coses -em diu-. Allò que no va poder aconseguir és que ningú li fes el més mínim cas.
-Com una amenaça soterrada, ell deixà escrit que el progrés no es pot aturar, però que ens pot esclatar dins les mans i a la cara.
-De fet ja ho tens. No crec que la proliferació de telèfons mòbils el fes tan feliç com semblen esser els usuaris dels estris, mentre fan el cuc de l'orella malalt als que tenen devora.
-No. Més aviat, ja en el seu moment, veia com un perill constant el creixement del parc mòbil. I això que la quantitat d'accidents de carretera, entre nosaltres, no era ni una mínima part del que és avui.
-No riuria gens, no, si sabés, com sabem ara, que si el creixement de vendes dels automòbils es manté, cada any tindrem en el món pel voltant de deu milions de nous turismes i devers cinc milions més d'autobusos i camions. Pots contar que, cap al 2030, el planeta superarà els mil milions de vehicles.
-I l'aigua, si tot va com ara, el 2025 només bastarà per a la meitat de gent del món.
-Va bé. Com tu acostumes a dir, el darrer apagarà el llum i tancarà la porta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris