muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:
11°

Ca ses monges...

Molts d'infants del barri anàvem a l'escola de les monges Franciscanes de la Plaça Quadrado. Era un col·legi humil i principalment de nines. Els nins hi anaven de petits, però després la majoria de pares consideraven que havien d'estar més preparats i els posaven a una escola de frares. Les nines, segons ells, ja en tenien prou a anar a ca les monges. No necessitaven res pus. Tanmateix, el seu futur era en complir els catorze anys i amb el Certificat d'Estudis Primaris davall el braç, posar-se a fer feina i després casar-se.

Pocs nins que passaren per les Franciscanes podran oblidar Sor Joana: baixeta i mostatxuda, tot lo que tenia de petita ho tenia de maleita. De closcada fàcil, els feia anar més drets que un fus. Generacions de nines varen passar per les mans de Sor Benita del Carmen, menorquina, que mos explicava amb pèls i senyals les dolenteries dels republicans a Menorca. Les seves vermellors quan mos visitava el rector de Santa Eulàlia eren motiu d'innocents i al mateix temps maliciosos comentaris per la nostra banda.

Jo encara no sé com vàrem aprendre res. Entre resos i brodades perdíem la mitat del temps d'estudi. No era necessari ésser la més llesta per ésser la primera de la classe. Cada dijous tocava missa. Hi havia uns cartonets blaus que duien escrita la paraula «Avance» i uns de blancs amb «Retroceso». Si assistíem a missa el blau tenia premi, i si no hi anàvem tocava el blanc. Sovint la més esburbada de la classe, però la més devota, figurava als primers llocs d'entre les més sabudes.

Les mongetes eren d'un nacional-catolicisme militant. Per Santa Teresa mos feien anar a les celebracions de la Falange, al claustre de Sant Francesc, i per la Hispanitat sortíem a recaptar doblers per convertir els infidels. Dúiem unes gedrioles en forma de caps de xinetes i de negrets amb un trau a la closca per poder depositar la moneda redemptora.

Hi havia un cap de negret especial. Durant tot l'any, cada vegada que xerràvem en mallorquí, havíem de posar com a càstig una pesseta per a les Missions. Pessigada i pesseta.

Jo sempre anava plena de blaus i amb les butxaques pelades...

Les pobres monges varen ésser còmplices involuntàries dels qui volien que la nostra llengua caigués dins el pou de l'oblit. Eren bones dones i feien lo que podien. El meu record d'elles és dolç i tendre, només varen ésser una víctima més dels temps que els va tocar viure...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris