algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
15°

Quadern de viatge

Diumenge, 14.- Aquesta setmana ha mort l'amo en Guiem de can Margalit. L'amo en Guiem, amb la seva esposa, madò Magdalena, i els seus fills Guiem, Joan i Biel, vivien, paret per paret, veïnat de la meva padrina materna, per la qual circumstància geoestratègica sovint vaig freqüentar ca seva, fins el punt que podria traçar, de memòria i amb precisió, passats més de quaranta anys de les nostres vides, el perfil de cada estança, des de l'entrada fins al corral, un trajecte xapat en dues meitats per l'empedrat d'un pas de bèsties. Totes dues cases, abatudes, pertanyen al patrimoni de la mirada i només aclucant els ulls puc refer-les, dins el cap, tal com foren. Podria, així mateix, dibuixar la figura, magra i envellida, del seu padrí, el cap cofat amb un capell obscur, que feia conjunt amb llur vestit fosc, puix que llavors es duia dol tostemps, àdhuc per avançat, les mans primes i òssies, les venes com arrels blaves sota la pell tacada i, això no obstant, translúcida, especialment la dreta, que allargava amb un moviment sacerdotal perquè els néts, en senyal de respecte, la hi besessin. També record que alguns vespres d'hivern, per sopar, colgaven botifarrons, prèviament embolicats amb paper de diari, dins la cendra de la xemeneia, just arran del caliu i de les flames, i que, malgrat que el paper no es cremava, tan sols es socarrimaven les puntes, la qual cosa me semblava bruixeria, els botifarrons eren cuits, rostits dins son embolcall de notícies, escrites i gràfiques. En Joan i en Biel eren, són encara, més de la meva edat que en Guiem i durant els anys de la nostra infantesa junts férem no poques gambades, car aleshores els carrers eren un territori que calia explorar, àdhuc conquerir, eixamplant les fronteres urbanes del nostre horitzó familiar. Tenien, els Margalit, no lluny del poble, devers l'escorxador municipal, a no gaire distància de l'hípica i del camí del Resquell, una finca on, durant l'estiu, feien nit, per tal que les feines del camp els retessin de bon matí, abans que el sol de migdia abrusàs la pell. Durant les vacances, probablement en tocar el mes de setembre, puix que l'escola no començava fins sant Francesc, solia anar amb els dos germans a passar el dia, trescant rostollars abrandats, afollant nierons, caçant caderneres amb una gàbia enganadora.

Passant a l'altra part del camí de llur propietat rústica hi havia un safareig de dimensions considerables, si més no en comparació amb la nostra estatura. I a la mateixa finca de la bassa, o a la que feia partió, hi vivia una família amb cinc o sis infants, alguns dels quals més joves i altres més granats que nosaltres, però tots més grassos, com si els haguessin inflat per un garró. Tenien, i tenen encara, un malnom, relacionat amb la volateria, que no diré. Al·ludeix, aquest malnom, a un ocell que vessa o escotxega, segons sigui la naturalesa de llur reclam. Una de les filles, major que nosaltres, devia patir una malaltia relacionada amb l'obesitat, car era excessiva, fins el punt que caminava amb gran dificultat, atès el pes que l'afeixugava i els doblecs de carn en tota llur anatomia, especialment a les articulacions de les extremitats. El cas és que un dia de calor, aquesta al·lota de qui us parl, volgué banyar-se, sense saber nedar, al safareig que, tot i no estar ple del tot, hi havia prou fondària perquè no fes peu. Ignor, a hores d'ara, a qui de nosaltres se li acudí la idea insensata de fermar-la i amollar-la dins l'aigua, però anàrem escapats a les boeres a cercar dues cordes, que ens semblaren prou llargues i consistents, les hi lligarem sota les aixelles i la deixàrem anar. En Joan aguantava un cap, dret sobre una de les parets laterals, i en Biel i jo estiràvem l'altre, dalt de la paret contrària. Amb gran esforç, i escàs resultat, l'arrossegàvem lentament d'una vorera a altra, talment sirgar un transatlàntic des de les ribes d'un canal. Ella, abillada amb un banyador antic de parfalans, que no aconseguia encabir les muies de greix, movia els braços, no pas les cames, que no suraven, xipollejant en un estil poc convencional. Férem tots quatre dos llargs, d'anada i tornada, i, esgotats, l'ajudàrem a sortir d'aquella enorme pica plena de llim i granotes, que perderen el rauc amb la presència d'aquella estranya criatura, mentre ens pregava que la deixéssim continuar nedant. Mai no he oblidat el poc seny que tinguérem d'escometre aquella temeritat, d'un perill evident, sobretot per a ella. Si se n'hagués anat al fons, s'haguera ofegat, car nosaltres no teníem prou força per tornar-la a la superfície. Tanmateix, l'afany i l'atreviment valgueren la pena, només de veure la cara de felicitat d'aquella sirena, sublim anticipació de Botero, prenent el seu primer bany.

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris