algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
11°

Caracas

L'altre dia, al setmanari El Temps, vaig llegir una notícia que em va cridar l'atenció i que em va fer reflexionar una estona. He pensat de compartir aquests pensaments amb vosaltres.

L'article en qüestió explicava que el batle de Caracas, la capital de Veneçuela, ha proposat baratar la data de la festa major de la ciutat. No me'n record de quina és la data actual, però allà s'explicava que aquest dia es celebra la conquesta per part dels espanyols del territori on actualment està enclavada la ciutat.

El batle argumenta que no és digne de Caracas commemorar aquest esdeveniment, que representa, de fet, festejar un gran genocidi. Efectivament, la conquesta de Veneuela fou una de les més cruentes de l'Amèrica del Sud. Allà fou on més es va posar en pràctica per part dels conqueridors la tècnica de l'empalament. Consistia a clavar en terra un pal al qual s'hi feia punta i, a sobre d'aquesta hi feia seure un indi, de tal forma que, a poc a poc, a causa del propi pes del malaurat, se li anava clavant el pal, fins que, després d'hores de patiment, arribava a morir travessat de dalt a baix. Perquè la tortura duràs més, es procurava que l'angle de la penetració del pal fos tal que la seva trajectòria no tocàs cap òrgan vital. Els espanyols utilitzaren l'empalament a dojo, sobretot, però no únicament, quan se'ls oferia resistència. Era una tècnica d'intimidació per evitar sublevacions i aconseguir l'acceptació de la sobirania del Rei de Castella. Gràcies a aquesta conquesta, Veneçuela i Caracas, van passar a formar part de l'Imperi Espanyol i per allà es va estendre, vosaltres mateixos jutjareu si amb imposició o sense, la llengua castellana i els costums dels invasors.

Quan al segle XIX les colònies americanes, una darrere l'altra, varen anar obtenint la independència d'Espanya, el procés de colonització no estava, ni de bon tros acabat. La immensitat dels territoris que conformaven l'Amèrica hispànica havien impedit els assentaments generalitzats i, malgrat que els tractats internacionals reconeixien la sobirania espanyola sobre una gran extensió geogràfica, el domini directe es limitava a les ciutats i les zones més poblades i amb més recursos naturals, mentre que la resta seguia en mans dels aborígens. Paradoxalment foren els estats independents recent creats els qui més s'esforçaren en l'espanyolització i l'extensió de la seva sobirania als territoris encara amerindis. Un fet degut, possiblement, que el poder restà bàsicament en mans dels descendents dels conqueridors, mentre que els indis, els mestissos i en alguns casos també els esclaus negres, eren la mà d'obra barata que cuidava les seves immenses possessions, un fet que, matisat, segueix essent cert a la gran majoria dels països hispanoamericans i que, de tant en tant provoca rebel·lions i protestes, com la del moviment Zapatista a Mèxic, o els moviments indigenistes de Bolívia o el dels maputxes de Xile.

M'ha cridat profundament l'atenció la postura del batle de Caracas pel que suposa d'excepció dins aquest panorama. A la fi qualcú s'atreveix a posar-se de part dels vertaders americans, i, anc que sigui de forma simbòlica, rebutja una de les majors injustícies històriques que han tengut lloc en aquest planeta.

A veure si la cosa no acaba així i això només sigui l'inici d'un procés que permeti el reconeixement oficial de les llengües i cultures ameríndies i la implantació d'unes polítiques que condueixin a la plena igualtat de drets i deures entre els descendents dels europeus i els fills dels veritables americans que, avui en dia, encara segueixen sent discriminats dins el seu propi territori històric.

Jaume Lladó, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris