bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

La cursa de bicicletes

El senyor Capó passava el dia a l'Hostal d'en Blanquet. Dedicava els matins a cloure els tractes amb els pagesos que venien a l'engròs, les tardes atenia els industrials i els senyorets de coll blanc que anaven curts de líquid, i les nits escapçava les cartes fins a la matinada. A més a més, disposava de coneguts que li feien córrer els diners a l'hipòdrom i al canòdrom. D'altres, els de més confiança, invertien en nom seu en carregaments de tabac i morfina que sortien d'Algèria cap a Mallorca. El veler descarregava a Ses Salines. El tabac es portava a un magatzem de Palma i la morfina era enviada a Barcelona, dissimulada en una tramesa de sobrassades, amb el correu de la Isleña que salpava dos vespres per setmana del port. El senyor Capó no solia jugar a perdre. I una sola vegada que hi va jugar, va guanyar. L'enllustrador de l'Hostal era un jove amb la dèria d'ésser més ràpid que en Simó Febrer. Si algú li deia que això no era possible, responia: «Ja em donareu una raó, si jo també som felanitxer». I si li feien veure que en Simó tenia un cos prim, de llebrer, i que ell, en canvi, passejava un cul que no cabia en una cadira de bisbe, afirmava que era de tant de seure en el selló de la bicicleta. Resumint: Simó Febrer va anunciar la seva participació a la cursa organitzada per les societats obreres, i l'enllustrador va córrer a apuntar-s'hi. En saber-ho, el senyor Capó va apostar fort per la victòria d'aquest. Per què ho va fer? És cert que tothom en feia befa, de l'enllustrador, però ell li devia més d'un favor. Quan volia despistar els carrabiners, enviava l'enllustrador als toros o de dones a Barcelona, amb l'encàrrec de portar un paquet a un conegut. En el paquet hi havia tabac i alguns grams de morfina. Durant la travessia, o en el port, els carrabiners el detenien. Li clavaven una pallissa, el retenien quinze dies en el calabós, i li posaven una multa, que el senyor Capó satisfeia de molt bon grat. L'enllustrador mai no li va demanar cap compensació, tot i que s'imaginava que el detenien perquè altre temps, quan va ésser aprenent de fuster, va afiliar-se a El Progreso. Tanmateix, el senyor Capó volia fer-li costat en un moment en què tothom en feia befa, d'ell. La notícia que un home amb cabals apostava per la seva victòria va escampar-se en un tres i no res per les enramades. I tots els jugadors professionals li acceptaren les messions, cap no li va fer costat. Tot just iniciada la cursa, l'enllustrador va fer bons els pronòstics majoritaris. No havia donat volta de pedal i els altres ciclistes ja giraven cantonada. Així i tot, va continuar: ja no sentia la cridòria de la gent que s'amuntegava a la partida. I va fer camí, mirant de recuperar el temps perdut. Aquí comença la història que em va contar el mosso de l'hostal, aleshores un infant. Corria la brama que l'enllustrador avançava cap a Son Sardina quan va trobar el camí tallat per un bassiot inquietant. «Per què dieu inquietant?», vaig demanar-li a l'antic mosso. «Perquè deien que era una mena d'ull tèrbol», em va respondre. L'enllustrador, en lloc de vorejar-lo, va passar per enmig. Ho va fer amb l'esquena paral·lela al tubular i la barbeta pràcticament clavada al manillar. I així va continuar una bona estona, sense mirar ni a dret ni a tort. De sobte, l'inquietaren uns xisclets inusuals. Inconscientment, va pedalejar amb més força. Tanmateix la cridòria era més viva i més pròxima, i va aixecar els ulls. Quina no seria la seva sorpresa en veure que rodava per un paratge desconegut, i que l'empaitaven els indis! Eren un estol, tots a cavall, de manera que va aixecar el cul del selló i va pedalejar com un forassenyat. Va augmentar la distància, amb ells. Així mateix va sentir una coïssor a la natja dreta, provocada per una fletxa que havia fet diana. Va arrabassar-se-la sense baixar de la bicicleta i, si fa no fa, va pedalejar amb més coratge. No sabia ben cert si els indis s'havien cansat d'anar-li darrera, quan baixant un puig, a punt d'enfilar una planícia, el reberen a escopetades. Sols va poder veure els tiradors de cua d'ull, però li semblaren moros. Una perdigonada el va encertar a la natja esquerra, i va ésser com afegir ble a un llum esmorteït. De manera que va enfilar la recta de les Quatre Campanes, on hi havia l'arribada de la cursa, com un esperitat, i tres-cents metres per davant en Simó Febrer. Ningú no podia creure's allò que veia. L'enllustrador, el primer! Quan el senyor Capó va demanar-li com ho havia fet per a córrer tant, va afirmar que a més a més dels indis i dels moros va acarar l'esprint amb un canarro a un pam de la roda posterior de la bicicleta. Va dir que no sabia de qui era aquell ca, però vist tot el que havia vist, ben igual era del Rei de Nàpols. El senyor Capó va demanar als espectadors que eren a banda i banda de carrer si havien vist un ca i, efectivament, en passar per davant l'Hostal des Moixet, algú li va acabussar n'Estrella, una cussa de garriguer. Sigui com sigui, les messions eren fortes, i les va guanyar el senyor Capó. Va ésser quelcom miraculós. A partir d'aquell dia, l'enllustrador va mantenir una regularitat portentosa en totes les curses en què va participar, ja que sempre va fer el darrer. Finalment va vendre la bicicleta i va dedicar-se a allò que havia fet sempre. És a dir, enllustrar sabates, acompanyar qualque meuca malalta al metge per un plat de menjar calent, i fer els encàrrecs que el senyor Capó li confiava. Relacionava la seva victòria davant Simó Febrer, amb l'aventura fantàstica que li va tocar viure tan aviat va començar a creuar el bassiot. «Què tenia d'especial, aquell bassiot?», li vaig demanar a l'ancià que m'informava, altre temps vailet de l'Hostal d'en Blanquet. «No ho sé», em va respondre. Va fer memòria i afegí: «Ell (en referència a l'enllustrador) no es cansava de dir que entre el llot i l'aigua, s'hi movia el temps».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris