algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
21°

Més despropòsits

Com és natural, tampoc no han faltat aquests dies passats els despropòsits en relació a la nostra llengua i a la reforma dels Estatuts. Deixem de banda les curolles dels que repeteixen contínuament que al català, aquí, li hem dit mallorquí «des de fa set-cents anys». Segons sembla, creuen que, només tocar terra a Mallorca, els nostres avantpassats catalans, tocats ells mateixos per una vareta màgica, varen començar a designar l'idioma que parlaven amb el nom, en aquells moments inexistent, de mallorquí. Com és natural, no va esser així, si bé molts anys més tard els descendents dels catalans repobladors de la nostra illa ja matisaven i deien que parlaven català de Mallorca. Mentrestant, ja en fa bastants que en efecte deim que xerram mallorquí, i ja està bé així, sempre que tenguem clar que això que aquí designam com a mallorquí (o menorquí, eivissenc i formenterenc) és la mateixa llengua que ens varen portar aquells avantpassats. El nom no fa la cosa ni té gaire importància mentre no es vulgui utilitzar per autogenyar-nos i per fer un estúpid secessionisme lingüístic que tanmateix no va enlloc. Molt pitjor és que un Conseller del Govern de les nostres illes mostri el seu absolut menyspreu no ja per les normes fixades pel Govern que representa, sinó també per la nostra mateixa llengua, com va fer fa poc el Conseller de Turisme senyor Flaquer. A la festa d'estiu de l'Hotel Arabella, el director del grup Schörghuber, senyor Peter Tschirky, va dirigir unes paraules als assistents en dues ocasions diferents, i cada vegada va introduir en el seu parlament unes quantes frases en català de Mallorca. El Conseller Flaquer, que li va contestar en les dues ocasions, no va fer ni tan sols altre tant, sinó que només va parlar en castellà, i no hi ha notícia que estàs gens empegueït que un senyor suís li donàs aquella liçó de respecte a la llengua de la terra. La seva paquidèrmica insensibilitat ja és prou coneguda, però almanco caldria esperar que tengués un mínim sentit del ridícul. El mateix sentit que jo confiava que podia donar per suposat en el cas del senyor Carod-Rovira, que després del seu doble joc amb el PSC i amb CiU en el tema de la reforma de l'Estatut de Catalunya va esser acusat de deslleial pels socialistes catalans. La resposta del senyor Carod-Rovira va esser aquella frase de: «l'única lleialtat que tenim és amb Catalunya», i va reblar el clau amb un petulant: «Oi que queda clar?». Sens dubte tot això deu sonar molt bé a l'oïda dels seus seguidors i sembla una rotunda professió de patriotisme del president d'ERC, però té el gravíssim defecte que l'únic que deixa clar és la seva manca de credibilitat i fiabilitat com a polític. Tots sabem que és difícil compaginar la coherència de les conviccions amb el pragmatisme de decidir com, quan i per quin camí es pot seguir fent passes endavant a pesar de tots els obstacles. Però la grandesa d'un polític es mesura sobretot per la seva capacitat de saber i respectar que el camí es va fent posant fites, i no amb salts mortals sense xerxa. Si el senyor Carod considera que és arribat el moment de posar la darrera fita, en primer lloc que Déu li conservi la vista, i en segon lloc que no faci pactes que no pensi complir. Un pacte, supòs, que va fer perquè considerava que era una passa endavant. En aquesta ocasió, en tot cas, el senyor Carod no ha estat a l'alçada de les circumstàncies.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris