algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:
14°

Un mal dia el pot tenir qualsevol

Quan qualcun dels cappares de la dreta agressiva, bel·ligerant, s'entesta a defensar aferrissadament la sacrosanta Constitució espanyola, sempre se m'acudeix el mateix pensament: no deixa de ser ben curiós que un personal descendent directe d'aquells que no els acabava de fer el pes la Llei de Lleis ni l'Estatut d'Autonomia, ara s'aixequi i s'encuirassi com el seu més rabiós i convençut paladí defensor. I ho fan per damunt o per davall de qualsevol altra consideració o interpretació del text. És paraula de Déu atorgada als homes. I en el referent a la Constitució, uep, això no es toca. Nin treu-te el dit de dins el nas i no et mengis el moc, que això no es fa davant la gent. Darrere, fes el que vulguis. I per molt que els diguis, romanen tancats de barres, ferretó ben enganxat, impàvids davant qualsevol argument. Pots repetir-los fins a estar-ne fart que aquell text ja ha complit un quart de segle ben afavorit, que potser necessita mà de restaurador, o mà de metge millor dit, que allò que era cert i segur l'any setanta i vuitanta del segle passat, ara ja no s'avé ni s'encontra amb la fesomia del que un dia vengué a anomenar-se Espanya. Per drets de conquesta, per cert, cal recordar-ho. Fins i tot els documents més reconsagrats groguegen amb els anys, necessiten neteja, reinterpretació, nous plantejaments de les mateixes coses. Fa vint-i-cinc anys jo escrivia amb una Olivetti mecànica i feia un «gastòrum» de Típex i de paper carbó d'aquell de calcar. Ara ja no, ara ho pas en net amb l'ordinador, que és la millor màquina d'escriure que he tengut mai, i que diuen que també serveix per a moltes altres coses... Volia repetir: no hi ha res absolutament immòbil, tot camina cap a part o banda, evoluciona, creix, s'arrufa, engreixa, s'emmagreix... Aquella Constitució que nasqué tan condicionada pels militars franquistes, per l'església sempre a l'aguait, pels fàctics que tenien tots els mànecs de totes les pelles... Que deixà al criteri i albir dels militars coses tan delicades com les maneres d'entendre la unitat territorial de l'Estat Espanyol; no: ells diuen Espanya, sempre d'Espanya..., que eternitza l'arcaisme de la paparra de la monarquia, que el poble espanyol havia feta fora per l'autoritat de les urnes; bon al·lot i feiner, dissabte acabes, li digueren els nostres padrins a l'impresentable Borbó Alfons XIII, el del bigoti, el padrinet magrel·lo de Joan Carles I, actual monarca per la gràcia de Déu, d'en Franco i de José Tejero Molina, que un 23F de fa molts anys acolloní el personal a bastament, com per fer creure a molts que la Corona era de primera necessitat, encara que sols fos per a salvaguardar-nos de la guàrdia civil, i de colpistes com el de la pistola i el «'todo el mundo al suelo!», o sigui: d'ells mateixos!. Aquella Constitució que estableix que hi ha espanyols de primera, de segona, de tercera categoria... Que se'n duu els nostres doblers cap a Madrid mitjançant els imposts i després ens torna les miques del llonguet, i besau-ho, que encara s'hi podria posar més mal... Mentre els bascs i navarresos gestionen els seus ingressos i el que sobra ho envien a la capital per allò de la solidaritat, que aquesta vegada sí que ho és. En el nostre cas tenc la impressió, la certesa millor dit, que esser solidari és sinònim de fer l'ase. Concert econòmic? Ni parlar-ne. Ells a manar i nosaltres a creure! Que ens facin fer l'ase i ens carreguin una somada massa feixuga mentre a Son Llàtzer hi falten metges i infermeres amb una evidència insultant, mentre a l'escola pública falten doblers per a calefacció a l'hivern de ple, material escolar... Espoli; això té nom i es diu espoli... Mentre el Govern d'aquí juga al pòquer amb el d'allà amb les obres públiques, i ens condemna a un deute públic que els nostres fills no tendran temps de pagar per molts d'anys que arribin a viure... Espoli... Si no fes tanta calor, avui no m'hauria d'haver aixecat del llit, ja ho sé.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris