nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
15°

La romeria de Cort: Inventant les tradicions

Estic llegint un llibre d'un historiador, Eric Hobbsbawm, que tracta sobre els invents que se fan de les tradicions. Aquest autor ve a dir que, molt sovint, es creen preteses «tradicions» com si fossin seculars quan, en realitat, són relativament recents. Aquesta pretensió d'inventar tradicions és, pel que es veu, històrica, i tracta de confondre les veritables arrels dels comportaments populars.

Dic això perquè, des de fa uns anys, el PP s'ha tret de la màniga una romeria des de Cort, protagonitzada pel primer edil i la cort de seguidors, que, amb canyes i mocadorets al coll, pelegrinen junts fins a la Real, com si volguessin així concretar un seguici existent des de sempre. Ara, endemés, l'encontre a Cort previ a aquesta nova romeria fins a Sant Bernat, s'utilitza com a instrument de provocació a uns veïnats que, en bona part, observen amb molta preocupació la possibilitat que s'aixequi ben a prop del Monestir el nou hospital de referència.

Raons no els falten: l'any passat foren un escàndol les actituds dels seguidors conservadors en el decurs d'aquesta pretesa romeria. La batlessa, amb l'expressió de beata falsa (l'expressió de sempre, vaja), posà la seva millor cara compungida i, al costat del seu aliat i company (!) José María Rodríguez, encapçalaren una filera vergonyant. L'altre dia, en el decurs de la tramponada que organitzaren els veïnats al mateix Monestir, na Cirer acudí en paral·lel a un carrer de La Real, fent veure que, allà, té acòlits. En aquest mateix carrer, però, se'n guardà prou de passar per davant, entre d'altres, de la casa d'en Mateu i n'Antònia (dues bellíssimes persones resistents), car a la balconada es pot llegir: «Salvem La Real». Això de «salvar» un territori no és, precisament, una tradició que contemplin amb massa cura els dirigents del PP.

Jo record les romeries a Sant Bernat com eren de debó, com ho continuen essent per a la diguem-ne «mallorquinitat», com les he fetes sempre, des de petita, amb els meus pares: sortir de casa (sense reunions prèvies polititzades) i caminar fins al territori del Monestir, on aguardaven tota casta de petites parades amb queviures, menjars i llepolies. Venerar el Sant, gaudir del magnífic Claustre, alenar uns aires distints i impregnar-se d'un cert misticisme plebei i popular. Factors que, ves per on, surten al llibre d'en Hobbsbawm. Res a veure, com poden entendre, amb amenaces d'urbanitzacions, especulacions immobiliàries i altres herbes sorgides d'aquests inventors de la tradició que perllonguen, però, la infausta tendència a capolar el nostre territori.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris