nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
11°

Fer-ne esment o no

Al III Congrés de la Llengua Espanyola celebrat a Rosario (Argentina) el novembre de 2004, hi va haver una taula rodona, El español y las otras lenguas de España, en què els periodistes van demanar si el català i el valencià eren una mateixa llengua. Josep Palomero, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, va dir que sí que ho eren, però va defensar el dret dels valencians a anomenar la seua llengua com ells vulguin i a sentir-se diferents dels catalans. Va dir, en efecte, són dos països diferents, com ho són també Espanya i l'Argentina. Així mateix, la premsa explicà que les paraules més repetides al llarg del Congrés havien estat «diversitat, mestissatge i multilingüisme».

La identitat és una suma d'identitats -emfasitzava el director de la Real Academia Española, i afegia que aquell Congrés Internacional havia fet palesa la unitat d'acció de la RAE amb les altres institucions semblants d'Hispanoamèrica. «El eje no está en Madrid» -va dir. I és clar que tenia raó quan V. García de la Concha afirmava això. L'eix d'una llengua no és sinó un eix transversal que passa pertot arreu on aquesta llengua és parlada. Ningú no discuteix la unitat de l'idioma principal del regne d'Espanya i de les repúbliques centre i sud americanes. Ningú. Vint nacions diferents, almanco vint identitats diferents, conflueixen en una identitat idiomàtica comuna. I és ben curiós que aquesta llengua se l'anomeni indistintament castellà o espanyol, encara que a la Constitució espanyola de 1978 (C.e.) només hi figuri oficialment el nom de castellà. Així l'article 3, que parla de llengües diu: 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les Comunitats Autònomes respectives d'acord amb els seus Estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

Convé llegir-ho a poc a poc i fixar-nos-hi bé. Es denomina expressament el castellà; no així l'euskera ni el gallec ni el català. D'aquestes, se'n diu «les altres llengües d'Espanya». El castellà és una altra llengua espanyola, que té un estatus més potent que les altres tres perquè és llengua oficial a tot l'Estat (d'aquí el dret d'usar-la i el deure de conèixer-la arreu del territori estatal). En deixar als Estatuts d'Autonomia de les diferents Comunitats la nominació de la llengua oficial al seu territori, la Valenciana va oficialitzar el nom de valencià per referir-se a «la llengua dels valencians i que és comuna a la d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó» (segons la fórmula emprada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua).

La primera frase de l'art. 3 de la C.e. fou el resultat d'una llarga discussió quan s'elaborava el text constitucional. Igual que va succeir amb la Constitució del 1931, quan Ortega i Unamuno van defensar que havia de dir-se espanyol i no castellà. De fet, ambdós il·lustres diputats seguien el criteri de la RAE de la Lengua, que el 1926 va decidir donar recolzament i recomanar l'ús preferent del terme espanyol, tot reservant el de castellà per referir-se al contingut històric (acord ratificat plenament en 1960 per tots els països hispanoparlants en el Congrés d'Acadèmies de la Llengua Espanyola celebrat a Bogotà). El 1978 els senadors Camilo José Cela i Julián Marías, ambdós acadèmics de la Lengua, van ser més cautelosos en proposar com a llengua oficial «el castellà o espanyol», entenent que aquesta sinonímia podria resultar satisfactòria per a tothom. Açò no obstant, en el Congrés es va revisar la decisió del Senat i es va arribar a una fórmula de compromís, la que diu que el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. En dir que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-lo, queda establert que la legislació general farà que l'ensenyança del castellà sigui obligatòria a tot el territori de l'Estat. I en parlar del dret a usar-lo, queda implícita la possibilitat d'emprar el castellà a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, sense que ningú no pugui rebutjar-lo.

Em faig aquestes consideracions a la vista que el Consell d'Estat és a punt de dictaminar sobre una reforma constitucional, que abastaria, segons ha transcendit, només tres propòsits: a) fer possible l'accés de les dones de la família reial a la successió monàrquica; b) adaptar el Senat com a cambra de representació territorial, i c) esmentar explícitament el nom de les 17 comunitats autònomes (no sé què diran de les «ciutats autònomes» de Ceuta i Melilla).

No entraré ara a valorar les dues primeres propostes; quant a la tercera, m'agradaria que algú m'explicàs els avantatges d'aquesta relació nominal, si no és per «consolidar» amb ciment constitucional una de les situacions més injustes de la Transició: la que suposà, juntament amb l'art. 145 de la C.e. (prohibeix la federació entre Comunitats Autònomes), el «café para todos», l'invent de la UCD i d'uns quants «padres de la patria» per tal de desactivar la possibilitat d'un Estat que reconegués els drets històrics de les quatre nacions (gallega, basca, catalana i castellana), així com la diversitat regional existent en el si d'aquestes. La qüestió de la forma d'Estat, que és encara ara una assignatura pendent de la democràcia espanyola, suposava un perill per al centralisme, puix que hauria institucionalitzat asimetries impaïbles per al poder de sempre. I açò és precisament el que em sembla que volen encimentar els partits nacionalistes espanyols (les coses pel seu nom) en l'actual fase. En canvi, i posats a anomenar, sí que resultaria extremament útil que la C.e. esmentàs pel seu nom les quatre llengües que es parlen a l'Estat i que tenen caràcter oficial global a les diferents comunitats autònomes. Amb una sola condició -imprescindible, sine qua non-: que els legisladors, simplement, respectin els criteris universalment acceptats per la ciència. Ja sé que no ho farà així el personal que configura ara com ara les majories de les Corts espanyoles i, per tant, millor que no es posin a fer de lingüistes, que sovint acaben sent lingüicides.

La doctora Carme Junyent, ponent a les jornades del febrer de 2003 de la Societat Valenciana de Psicologia, va fer una observació exactíssima: quan s'ha descobert que fomentant l'autoodi la mateixa comunitat que és víctima esdevé el seu propi botxí, el camí per a la desaparició d'una llengua és expedit. És així com hem d'entendre els discursos «blavers» del PP al País Valencià i dels qui diuen voler salvar una lletra muda intervocàlica al nom propi de la capital menorquina, però els enxaramanda arraconar la llengua pròpia del poble a dalt del porxo, on es desen els estris vells i inservibles abans de dipositar-los definitivament al poal dels fems.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris