nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Anades al cementeri

El meu padrí era aficionat a anar al cementeri. Hi havia una bona tirada i fèiem la primera parada a sa Riera. Allà on ara acaba Jaume III, en aquella època hi havia cabrers, les cabres pasturaven a lloure, i en una caseta de fusta venien formatge. Mai més no he tornat a assaborir uns entrepans tan bons: un llonguet amb una tallada de formatge tendre. Tenien gust de camp, de llet munyida a la matinada, d'animal que mai no ha tastat res més que no fos herba.

El padrí sabia fer que el llarg camí fins al cementeri fos gens avorrit. Passàvem per la loqueria. M'explicava històries de lo que ara en diuen psicòpates: homes d'ulls color de sang, dones de llargs mariol-los blancs que cantaven a la lluna cançons en llengües que ningú entenia.

Després venia la Inclusa: infants abandonats dins una senalla a la porta d'un convent, i com a única identificació una medalleta al coll. Quan eren grans trobaven sa mare, una senyora rica i bella, que plorant penedida abraçava el seu fill i ja per sempre més vivien junts.

Jo escoltava embadalida aquestes històries i després somniava amb monges que tenien fills i els abandonaven, bojos que cantaven cançons en anglès mirant la lluna, nins que deixaven els seus pares a la porta d'un convent...

Per fi arribàvem al Cementeri. Abans d'entrar el meu padrí s'aturava davant una paret i se senyava. Em mostrava uns forats, em deia que eren de bala, que allà havien matat molta gent. Després, deixant anar a lloure la seva imaginació, assenyalava uns filferros que hi havia escampats per en terra i deia que havien servit per fermar les mans dels presoners. Ell mai em va explicar qui eren els afusellats en aquell indret i li he d'agrair que no em digués que fossin els dolents. De gran he sabut el significat d'aquest mur foradat. He conegut la veritat de la sang innocent allà vessada per gent que l'únic crim que havien comès era ésser fidels al seu desig de llibertat.

La darrera parada era al cementeri dels protestants i suïcides. Estaven separats de la gent de bé: tombes descuidades sense flors ni cera. I hi havia una làpida que tenia obsessionat el meu padrí, lletres blasfemes que deien «NO ME RECES QUE ME OFENDES». Ell devia pensar: per manco mos cremaren a nosaltres!!!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris