muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
15°

La gent alça la veu (a propòsit de La Real)

Albert O. Hirschman, al meu parer un dels economistes vius -té noranta anys- més interessants en els moments actuals, poc divulgat a les Facultats d'Economia (a tall estrictament personal, els he de dir, emperò, que és un gran referent a les meves investigacions, i l'he esmentat en diverses ocasions en aquest mateix espai), ha analizat sempre els problemes econòmics des de la seva més estricta vessant social. Hirschman és l'introductor d'una visió particular del comportament dels agents econòmics, a partir de les seves recerques sobre el desenvolupament dels països del sud. En lloc d'explicar l'evolució social des dels criteris de l'homo oeconomicus mercanti, el seu plantejament converteix la conducta comercial en un cas particular, decisiu, de les formes de connexió social. Però, per a Hirschman, qualsevol col·lectiu social té també al davant tres opcions concretes: el manteniment de la lleialtat envers els altres i les regles comunes establertes; alçar la veu; o tocar el dos de sortida. L'implement d'una d'aquestes alternatives dependrà de la satisfacció o del descontent en les relacions entre les persones.

He pensat molt en el desenvolupament d'aquestes teories -que tot just els enuncio, a tall telegràfic- del vell mestre, arran dels afers que s'esdevenen tant a La Real com a les diferents plataformes de protesta contra la política territorial expansiva del Partit Popular. En aquest respecte, quan es porta a un grau d'insatisfacció que condueix a una crisi de lleialtat, alçar la veu o iniciar el camí de sortida (recordin les premisses: lleialtat, veu i sortida) són expressions que s'expliciten de manera causal. Quan s'ha produït una situació que un ample segment de població considera com una palesa ruptura de la lleialtat (vendre la construcció d'un nou hospital com un bé comú, cosa que ho és, però amb espuris interessos immobiliaris que fugen del control del mercat per part dels més directament afectats), aleshores no resta altra opció que alçar la veu. I això només és viable a nivell públic, no individual. El fet d'«alçar la veu», de fer-se sentir, de fer-se escoltar, és la conseqüència lògica del trencament de les comunicacions «lleials», «institucionals» si volen, en què les informacions trameses són simètriques. Llegir això gairebé com una ofensa, tal i com es vol desdibuixar des d'un mitjà de comunicació molt concret i, per suposat, des del consistori palmesà i l'Executiu illenc, no fa més que enterbolir una realitat que és més simple: el camí de la «veu» (de la protesta, en suma) és un recorregut que transforma l'interès individual en acció col·lectiva. Que lluita per la simetria informativa i no per l'opacitat en la presa de decisions que afectaran milers de persones, i que relaciona aquests fets amb un element capital: la deliberació democràtica i oberta, de debò, a l'elecció social. Aquest secretisme que ha presidit el radical canvi d'elecció particular del PP en relació a l'emplaçament de l'hospital (recordin que els conservadors capgiraren la seva postura de sempre, fer un nou hospital en el mateix solar que l'actual Son Dureta, poques setmanes abans de les eleccions autonòmiques de 2003), convida a tota casta de conjetures -algunes ho han deixat de ser...- sobre els interessos particulars (que, en aquest cas, no esdevenen col·lectius) que es poden cuinar en una operació d'envergadura immobiliària a la zona nord de la ciutat de Palma. Una àrea d'enormes possibilitats per a un creixement urbanístic desaforat, avalada per la nova carretera a la Universitat i per les perspectives del segon cinturó. És bolla vista que l'edificació de l'hospital a Son Espases generarà tot un seguit d'especulacions que inferiran noves construccions i una major tensió territorial. Un veritable cercle viciós.

Però si vostès parlen amb els veïnats de La Real que fa pocs dies organitzaren un sopar reivindicatiu, trobaran posicionaments pentura dispars des de l'òptica individual, però coincidents en l'horitzó col·lectiu: la preservació ferma d'un espai comú, emblemàtic, heretat de generació en generació, que es troba seriosament amenaçat pels interessos «del mercat». La «veu», que s'alça esponerosa, juga, així, una funció correctora, des del moment en què, endemés, comunica una alternativa al projecte: és factible enllestir aquell bé comú, una instalació sanitària, a l'indret on sempre s'havia pensat. I, tot plegat, aquesta situació pot fomentar casuístiques particulars de «sortida»: observant sense pretensions sociològiques la diferent composició de les famílies assistents a la trobada que els esmento, vaig suposar que, ben segur, hi havia votants del PP (a banda d'altres partits polítics, com és natural) que, amb seguretat, podien «sortir» d'aquesta opció, per mor de la crisi viscuda de «lleialtat».

És aquesta idea hirschmaniana de la veu la que m'ha interessat evocar aquí. Interpretant Hirschman, és aquesta visió de la veu alçada, quan la lleialtat s'ha trencat, la que pot proporcionar noves sortides i altres escenaris. Però observin com no és el mercat qui promou aquesta mena de respostes comunes, que rememoren la reivindicació del respecte territorial i cultural; aquell, el mercat -una institució clau- tot just és apuntat per aquells que, precisament, actuen amb la totalitat de la informació, reservada als elegits (sense «lliure competència») i amb la connivència d'institucions públiques que fan del bé col·lectiu un bé particular. Cínica i mesquina, aquesta gent que ens remet a tots al mercat mentre ella custodia estats de privilegi, en els quals el «mercat», paradoxalment, desapareix. I, enfront, es troba aquesta veu alçada -fins i tot irada-, que hauria de ser escoltada amb més cura i deteniment.

Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica, de la UIB

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris