nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín:

Can «Mardete»

Baixos foscs i humits del carrer dels Bastaixos. Una més de les moltes botigues del barri, que malgrat haver cessat tota activitat comercial, les seves portes romanien obertes al carrer. Encara se podien veure els prestatges de fusta buits i els calaixos que un dia varen estojar qui sap quin gènere, convertits ara en nius de corc i de pols. El marbre del taulell encara conservant les ditades del darrer client que ja era història.

La madona, dona Bel de Can Mardete. Asseguda a una cadira de boga, darrere l'aparador d'entelats vidres que mai varen fer l'ullet al sol, contemplava l'espectacle de la vida mentre adobava paraigües. Mon pare sovint li donava feina. Vestida sempre de negre, feia joc amb el temps que li havia tocat viure. Vinclant el seu cos damunt paraigües supervivents de totes les tempestats del món, amb les seves mans rosegades per l'artrosi, intentava arreglar lo impossible. Redreçar barnilles torçades per la darrera ventada, sargir teles foradades pel darrer calabruix.

Un dels seus fills era llanterner, en Pep Mardete. El gran mag que mos va dur el miracle de l'aigua corrent a cases antigues de poal, corriola i profund pou on vivia na Maria Enganxa.

Na Maria Enganxa, aquest nom omplia de terror els nostres somnis. Quan érem petits no teníem altra curolla que guaitar per la finestra que s'obria al mompeller on hi havia el pou. Per evitar una desgràcia, els grans mos contaven que dins l'aigua hi habitava una senyora que feia feredat. Llargues vestidures blanques penjaven del seu esquelètic cos color de mort, la descambuixada cabellera adornada per estantises floridures. Els ulls sense pipelles, sempre vigilants, a l'espera de veure el caparró d'un infant massa atrevit abocat a la finestra. Llesta per allargar el braç i amb la seva mà de corbes ungles rovellades, armada d'un ganxo de ferro, agafar-lo pel coll i estirar-lo cap a fosques profunditats ignorades, on mai arribava la llum del dia ni la claror del sol. Ferest lloc del qual mai més no en podríem sortir...

Pobra Maria Enganxa, et crèiem molt dolenta i mos feies tremolar de por, però només eres una trista i solitària sirena d'aigua dolça. No hi havia al teu món corals per fer-te collarets, ni peixos que et fessin companyia. Només el renou d'un poal de ferro trencant el silenci del teu somni de mars infinits...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris