algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Davant el blau del Maresme

La canícula m'ha suggerit climes adients. La mar i l'aire m'han cridat a l'etern convit: el viatge, tot i que només sigui per arribar a un punt de la geografia unificada per una mateixa parla i uns costums que ens identifiquen. L'arribada a Caldes d'Estrac, o Caldetes, ha estat amable, suau l'aire matisat a la desembocadura de la riera de Torrentbò. A la part alta, més de 33 m per damunt del nivell del mar, el blau del mar es mostra en llunyania, darrere uns finestrals que omplen de llum grisa la casa. El cel de plom oculta un sol anèmic, sense força per cremar les rabasses o encendre les cabòries de l'entusiasme. Pluja cama d'aranya ha imposat el seu criteri i avui no serà dia de platja. Sonen, a l'interior, òperes que acompanyen, amb veus catalanes que en italià han assenyalat cimes mundials. En el Liceu, la Caballé fa viure una Traviata antològica dels vuitanta, amb un domini total damunt la resta de l'elenc: veu i escola. T.O. ha preparat una col·lecció de vídeos i, a continuació, donat que el temps no millora i el vent no demanca, ve Tosca, amb aquelJaume Aragalque, a «Les Arenes» de Verona, arribà a un cim de la seva irregular trajectòria -hom ha dit que era com El Gallo en els toros-, donant vida a un Cavaradossi pletòric, poderós, esplèndid en tot moment dins la seva difícil comesa. Finalment, l'amfitriona em sorprèn amb una Aida de la «Scala», amb Pavarotti de plat fort, però amb el nostre Joan Pons interpretant un Amonasro veritablement indomable i ferotge, com pertoca al rei dels bàrbars etíops invasors del sòl sagrat d'Egipte. N'Aquil·les inquereix sobre els motius de no visitar, el primer dia, el vast arenal de Caldetes, que travessa de dalt a baix el litoral d'aquell minúscul poblet d'El Maresme.

-Plovia -li dic- i el sol estava tapat.
-Però ara canten, tant Julio Iglesias com la nostra Maria del Mar, el plaer de compartir amb un mateix bany l'aigua dolça amb l'aigua salada.

-Idò mira, a mi el pare sempre m'havia dit que nedar a la mar quan plou pot ocasionar febres tifoïdals, o alguna cosa semblant.

-Tot això són supersticions de gent antiga. És de lògica que, quan estàs mullat, tant se val que hi estiguis d'aigua dolça com d'aigua salada.

-Però és que, a més, deien que el canvi de temps havia fet sortir una quantitat de grumers -ells, els mallorquins de Catalunya, en diuen meduses, com els castellans- un pam sota la superfície del blau, que desaconsellaven aquell dia entrar dins la mar.

-I què vau fer, idò, per passar l'estiu alegre?
-Vàrem visitar les aigües termals, com feien a Caldetes els burgesos barcelonins en temps del Modernisme i del Noucentisme. Aquestes termes, molt tonificants per als dolors i les articulacions, daten del temps dels ibers.

-Joan Perucho no les cita, en el seu llibre Els balnearis.

-Certa. Es limita a ficar el cos del bandejat i cabdill «nyerro» Joan de Serrallonga dins les aigües de Caldes de Montbui, que no és el mateix ni prop fer-hi.

-Però Caldetes, o Caldes d'Estrac, ha estat lloc freqüentat per alguns ínclits, no?

-Sí, innombrables. Ara hi tenen casa, entre altres, eComte de Godó, Julia Otero i l'escriptor murcià-parisí Juan Pedro Quiñonero, del qual la nostra Editorial Moll prepara l'edició en català del seu llibre De la inexistencia de España. Puc garantir que la traducció està feta i entregada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris