algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
13°

Documentació d'instal·lacions i retrats

Una exposició com la de la col·lecció de fotografia contemporània de la Fundació Telefònica, que actualment se celebra en el casal Solleric, dóna per a molts de comentaris. En realitat -el catàleg realment voluminós (perquè constitueix tot un volumot) ens ho explica-, la col·lecció iniciada el 1977 per la Fundació Telefònica comprèn també un important fons de pintura i escultura; les recents adquisicions de fotografia, que ara es presenten al públic, conformen un nou capítol, sens dubte igualment important, de la seva tasca.

Un dels aspectes que més pot cridar l'atenció és la utilització de la fotografia com a documentació d'unes instal·lacions prèvies, com si diguéssim la fixació o la consolidació d'unes intervencions -en alguns casos prou subtils- en la realitat natural o espontània, intervencions que, si no fos pel seu enregistrament fotogràfic, no tindrien cap permanència. Així, ja hem tingut ocasió de subratllar les peculiaritats, en aquests sentit, de les dues obres exposades de Gabriel Orozco, Descending Path (2002) i Ladrillos Frotados (2002). Una obra d'aquestes mateixes característiques, malgrat que el visitant pugui contemplar-la i admirar-la sense témer-se'n del procés que ha duit a la producció o obtenció de la imatge, és la de Per Barclay, un fotògraf noruec que actualment treballa a França, la qual porta l'estrany títol de Waterhouse. Vassiviere Island Sculpture, quan el que veu l'espectador és una gran habitació en la penombra, amb una lluminositat hivernal que prové de tres finestres grans que donen a un bosc i que es reflecteixen en un trespol una mica brillant, sense cap altre element que interfereixi en aquest auster conjunt. Després, eventualment, si l'espectador consulta l'esmentat catàleg, averiguarà que aquest espai tan despullat ha estat construït -també podríem dir instal·lat- en el parc de Vassivière, un centre d'art contemporani situat prop de Llemotges, i que el trespol que emmiralla les tres finestres, una al front i les altres dues una a cada costat, en realitat és una capa d'aigua; això justifica el títoWaterhouse. Naturalment, que s'hagi construït una cabana dins un parc amb l'única finalitat d'inundar l'espai interior per a captar unes poques fotografies (sembla que la sèrie n'inclou dues més) no pot deixar de sorprendre l'espectador. Com si s'enfrontés amb una certa desproporció entre el procés d'elaboració i el resultat final de tres fotografies, per efectista i subtilment misteriosa que sigui la que pot contemplar. En certa manera, podríem dir que s'ha fet molta feina per a produir un resultat gairebé merament conceptual o virtual. L'autor, en qualsevol cas, pot respondre a aquesta objecció assenyalant que hi té tot el dret del món.

Una altra cosa són una sèrie de retrats, que artísticament parlant pertanyen a un altre món. Tal és el cas de l'obra Anni (2002), de Salla Tykkä, formada per set retrats d'una mateixa joveneta, d'un colorit molt aconseguit i molt ben conjuntats entre si, de manera que no són set obres diferents sinó una sola. Situades en una franja horitzontal, d'un extrem a l'altre d'una gran paret, tenen un encant especial.

Són interessants també Untitled # 40. Woman with Golden Face (2000), una foto de Paul Graham feta al carrer, a Nova York, presentada en una gran ampliació de format apaïsat, en la qual es dóna un contrast total entre l'escena del carrer, pràcticament indistingible per la seva foscor, i un raig de sol que il·lumina sols el cap d'una dona de color en el centre de l'enquadrament, i Herb II (2000), de Pierre Gonnord, una ampliació de 100 x 100 cm d'un primer pla del rostre d'un jove de color, amb una mena de gorra de color verd fosc, en la qual l'artista ha aconseguit igualment un gran contrast entre els dos costats de la cara. Curiosament, cap d'aquestes tres darreres obres no figuren en el catàleg. Segurament, deu tractar-se de tres adquisicions de darrera hora.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris