nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 10°
12°

Crítica de la raó estatutària (i II)

Deia la setmana passada que la clau de volta de l'eficàcia de les reformes estatutàries no està, al meu entendre, ni en la claredat o la fermesa del seu articulat, ni en el pretès blindatge de les competències. Vull dir que per molt solemnes que siguin les declaracions sobre el caràcter primordial, preferent, exclusiu o excloent de determinats poders autonòmics, a la pràctica sempre penja damunt la capacitat real d'exercir-los l'espasa de Dàmocles de la voluntat del govern de torn a Madrid. Això, mentre no es reformin de bon de veres la Constitució i les estructures fonamentals de l'Estat, cosa que ni el PSOE ni el PP consentiran mai que impliqui una cessió real de sobirania a cap govern autonòmic.

Vegem un exemple d'aquesta feblesa estatutària. Segons l'esborrany actual del nou Estatut de Catalunya, la Generalitat podrà representar l'Estat espanyol davant la UE en aquelles matèries en què tengui competència exclusiva. Ara mirem el nou Estatut valencià, inicialment ja aprovat: ni per casualitat esmenta la possibilitat que el Govern valencià representi Espanya davant la UE. Molt bé. Doncs amb aquests dos Estatuts en vigor, si al Govern de l'Estat li donàs la gana i tingués la majoria necessària a les Corts, podria delegar la seva representació davant Europa en un Conseller de la Generalitat valenciana, i negar-la a la Generalitat catalana. Fort, eh?

Així doncs, de què depèn que això no passi? D'una cosa tan senzilla com que els diputats nacionalistes, en aquest cas de Catalunya, tenguin hipotecada la majoria parlamentària del govern espanyol a les Corts. És el que passa ara, i aquesta és una diferència fonamental respecte de la segona legislatura d'Aznar o les legislatures de Felipe González amb majoria absoluta. Per això deia que l'exercici real de l'autogovern no depèn tant de l'ambició i profunditat dels Estatuts d'Autonomia, sinó del fet que en la conformació de les majories parlamentàries les forces nacionalistes tenguin controlats els partits espanyolistes. Així de senzill, i així de complicat.

I encara hi ha un altre factor, no menys important, que és el finançament. Fixem-nos que darrerament els bascos ni en parlen, de la reforma de l'Estatut de Gernika. Com que no poden tirar endavant el Pla Ibarretxe perquè a Madrid els el tomben, no perden el temps a pactar un text de rebaixes amb socialistes o populars. Però a la pràctica, el Govern basc, amb l'Estatut actual, continua exercint l'autogovern amb més profunditat i capacitat (=poder) que la Generalitat catalana, tant en l'època de CiU com en la del Tripartit. La raó és que tenen la clau de la caixa dels doblers. Amb el règim de concert econòmic, recullen tots els imposts i passen a l'Estat la quota corresponent. En una ocasió, un polític basc li explicava a una companya del PSM què feia el Govern basc en matèria de comerç exterior. «Ah, però teniu competències?», va demanar la pessemera. «No, però tenim els doblers», fou la resposta del basc. Claríssim.

Tot comptat i debatut, convé que els actuals processos de reformes estatutàries es resolguin amb la redacció més ambiciosa possible, però no hauríem de perdre de vista que, mentre no es reformi de veritat l'estructura de l'Estat, si volem que l'autogovern sigui alguna cosa més que la lletra dels Estatuts fan falta dues coses més: un bon finançament, i votar nacionalista. Allà on tenen això, funciona.

Miquel Àngel Maria, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris