muy nuboso
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
12°

Els comptes corrents de Pinochet

El dia que Pinochet va abandonar la presidència de Xile, ho va fer amb el pit ple de condecoracions. El seu full de serveis era impressionant. Havia salvat la pàtria del marxisme, la qual cosa significava que terratinents i multinacionals ianquis podrien continuar guanyant els diners a cabassos. I, de rebot, havia protegit la cultura cristiana davant el materialisme històric. Ell, un militant d'Acció Catòlica. Fet i fet, l'església no va estar-se d'agrair-li públicament, al seu fill dilecte, la seva defensa de la moral tradicional, fins que va intuir que la dictadura se n'anava en orris. Aleshores, bisbes i clergues ben col·locats es distanciaren de Don Augusto i de la seva excelsa esposa, la senyora Lucía Hiriart, no fos cosa que els aires de llibertat que s'apropaven també els despentinessin a ells. Hem de dir que no hi ha res de nou, en aquest comportament, força oportunista, de la jerarquia eclesiàstica. Ens hi té acostumats. I hem d'admetre que, tot i que està mancada d'altres valors, denota intel·ligència. Els cadàvers cal enterrar-los tan aviat com puden, perquè una vegada iniciada la descomposició únicament poden causar malalties. Pinochet, en renunciar a la presidència de Xile, va convertir-se en un cadàver polític. Pudia. L'exèrcit no va voler enterrar-lo i d'aleshores ençà ha tingut infinitat d'ocasions de penedir-se'n. Els militars n'eren els únics valedors, de manera que tenien la possibilitat de perdre. En entrar al Palau de la Moneda, Pinochet tenia les mans ocupades. Amb la dreta, empunyava una pistola. Amb l'esquerra, s'aferrava per un braç al doctor Kissinger (Nobel de la Pau, per a escarni del món lliure), perquè els colpistes són covards de mena i no salven la pàtria si no se saben protegits. Tanmateix, amb el temps, Kissinger també va allunyar-se de Pinochet. Els Estats Units deixaren de donar-li suport, potser perquè els països sud-americans donaven símptomes d'haver superat la passa de marxisme i de començar, de manera lenta, però inexorable, a recórrer el camí que els portarà a la industrialització. No ara mateix, és evident, sinó després de deixar a les cunetes infinitat de cadàvers d'indígenes, de camperols i de miners. És allò de sempre: tots els processos de canvi social s'assenten sobre el sacrifici de les classes populars. Però tornem a Pinochet. El lloat Don Augusto ja no servia per a protagonitzar aquesta part de la història del seu país, de manera que va dedicar-se a les finances. La fiscalia ha localitzat cent vint-i-vuit comptes corrents a l'estranger, oberts per ell, amb la humana pretensió d'assegurar-se unes velleses dignes, alhora que garantia el futur d'una descendència que no s'ha acostumat a fer feina. Així, Don Augusto, amb la seva activitat mercantil, ha afegit una pila de fulls al seu expedient judicial. A més d'ésser un criminal reconegut -Caravana de la Mort, Operacions Colombo i Còndor, assassinat del general Prats i la seva esposa, etcètera-, és un lladre de volada. I ho són, també, lladres, la seva esposa i el seu estimat fill petit. Ara bé, ens sorprèn aquesta nova conclusió de la fiscalia xilena? Ca! Un dictador representa la corrupció màxima d'una societat. Mirem cap enrere. Franco tenia més raó que un sant quan afirmava que ell no podia abandonar el poder.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris