algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Enamorament retut a Zulema

Em confés, d'un gavadal d'anys, un enamorat retut als encants de na Zulema Bagur -vull dir els encants de la seva obra pictòrica, benentès! Són molts i embriagadors. Aquests dies agostencs duríssims en què la Menorca estival ens té més tost esbufegats; presos, dic, en aquesta Menorca de la pols, l'acceleració ambiental i la follia turística en rauxa trepidant, res no us brindarà un antídot millor que immergir-vos en les atmosferes d'estiu creades pels pinzells enèrgics, amorosíssims, de na Zulema Bagur. Són una proposta assenyada d'essencialitats i de síntesis. Són, fet i fet, un exalçament molt enraonat de la substància de les coses per damunt del que és accidental, purament figuratiu i material, i per açò mateix caduc.

De les quatre o cinc exposicions atractives -o sigui, memorables- a què ens convida l'estiu menorquí (Pepe Vives, Llorenç Pons Moll, Francesc Hernàndez Móra o Núria Marquès Marroquín), he divagat per la que presenta na Zulema Bagur a la galeria Retxa. Ho he fet amb complaença plena, escrutant les vint-i-quatre peces que hi exposa. Són olis de formats a vegades panoràmics que ens posen al descobert els records essencials que de l'estació estival menorquina n'han captat les retines de l'autora. Si una artista, talment com en el cas de na Zulema Bagur, és capaç d'esprémer l'iris dels seus ulls per vessar-lo damunt les teles, pinzellada a pinzellada; i alhora ho acompanya de l'emoció interior que el procés remou dins ella, em podeu creure que estam davant la feliç prometença d'una creadora en estat pur, d'algú que cal que ens prenguem molt seriosament. Per assolir la condició de pintor -o pintora- mínimament perdurable i creïble, no n'hi ha prou de ser aplicadet, constant i amb una certa idea de la combinatòria del color. No basta tenir gust estètic. No. Importa, en realitat, l'esforç dificilíssim de pintar les emocions. El bot qualitatiu, la diferència determinant entre pintura i creació, rau, no pas a saber pintar el bosc, o la marina, o els farallons, o la mar rúfola, sinó a transmetre la mescla d'emocions que aquests elements desfermen dins de nosaltres, i de trobar, en cada cas, el color que li escau a cada matís, a cada àtom. Pintar és inventar, descobrir. Pintar no és imitar o copiar. Vet aquí, idò, formulada la deducció clau, precisa, a què arribam en delectar-nos amb l'examen de les obres d'aquesta pintora medul·lar, investigadora i vitalíssima. Na Zulema Bagur és una autora important, no perquè pinti la costa menorquina, posaré per cas, sinó perquè pinta els vents que l'erosionen, o els cops de llum que la fan intrigant, plena d'anfractuositats misterioses. Tampoc ho és perquè plasmi els ports de Ciutadella, Maó o Fornells. Més aviat ho és perquè pinta la calma, la pau intensa, l'aire dòcil d'una atmosfera de mar plana, de barques adormides, de llums atiades pel capvesprol. La temàtica formal que s'exhibeix a Retxa combina, bàsicament, una partida d'estudis de llum i color del port de Ciutadella (amb vàries peces del màxim interès); uns estudis de la costa marítima de l'illa, i, com a complement, alguns apunts d'aquests dos mateixos camps temàtics en petit format, a més d'una selecció de flors silvestres, un aspecte aquest molt freqüent en les seves exposicions, a la manera de petits sorbets frescos i de degustació àgil que ens prenem en un àpat per anar regulant la digestió dels plats forts.

En la mostra, en tot cas, hi ha dues grans propostes de color: els blaus, més aviat translúcids i assossegats de les hores calmes de l'alba; i els vermells, gairebé roents, de les tardes de ponent, quan el sol minvant, abans de colgar-se, vomita incandescències d'una intensitat i d'una pastositat extrema, densíssima, ardent. Per davall d'aquestes emocions -sempre són vibràtils les emocions de na Zulema Bagur quan fem penetrar la mirada per davall del traç-; dissoltes entre les pinzellades, dic, just s'insinua la materialitat concreta de les ratlles d'una paret, les corbes d'una popa o una proa, els fils de seda d'unes veles, l'espessor verda d'una mata, d'un penyal isard o d'una sorra calenta, perfectament deshabitada del deliri de les llanxes o els banyistes embogits. «Si te n'adones -em diu na Francina Cardona, una jove de criteri artístic molt cultivat-, na Zulema fa una pintura desfeta». És massa simplista dir que beu de les fonts de l'impressionisme, per més que ella, en efecte, aspiri a captar la llum i el color d'una hora, d'un instant. Na Zulema investiga més a fons i penetra més enllà. Imbuïda d'un paisatge, s'afanya, no pas a traslladar-lo, sinó a liquar-lo a base de pinzellades enèrgiques. Na Zulema, talment com un prisma, descompon la matèria -els objectes- fins que la deixa convertida en llum i color. És a dir, fins deixar-la desfeta, a punt per als mil suggeriments en el cor de l'espectador. Amb una proposta pictòrica d'aquesta mena, ¿qui no es declararia un enamorat retut als encants de na Zulema Bagur?

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris