muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
16°

Solitud per la normalitat

La qüestió de la normalització lingüística ha estat una de les que han fet més por als polítics d'arreu dels Països Catalans, al llarg de tota l'etapa posterior a la dictadura franquista. Durant el franquisme, s'havien posat en marxa tots els mecanismes amb què comptava l'Estat per intentar fer desaparèixer les llengües no considerades com a pròpies d'aquest (és a dir, el català, el basc i el gallec, donant per descomptat que les possibilitats de supervivència de l'asturlleonès, l'aragonès o l'aranès ja eren bastant minses). La uniformització lingüística i cultural va ser un dels grans objectius de la dictadura franquista. Avui dia, moltes persones que es consideren a si mateixes com a demòcrates comparteixen aquests objectius dictatorials (és a dir, consideren que l'espanyol s'ha de generalitzar també a Galícia, Euskadi i els Països Catalans, que culturalment Espanya ha d'estar «unida» i que les llengües minoritzades no han de recuperar la seua normalitat social plena).

D'alguna manera, la Transició a la democràcia no s'ha acabat de completar del tot perquè, si bé s'ha resolt la qüestió de la democràcia formal en el nostre sistema polític, no s'ha resolt, en canvi, la qüestió de la plurinacionalitat i dels drets lingüístics i culturals dels diferents pobles. Així, idò, podem escollir els nostres representants, però no l'àmbit en el qual ens han de representar (és a dir, el nostre grau d'autonomia política), ni la nostra adscripció com a ciutadans (és a dir, la nostra nacionalitat), dues condicions indispensables perquè la nostra societat resulti plenament democràtica.

Entre els temes que ha fet passar-hi els polítics com si trepitjassin ous, com ja hem apuntat, hi tenim el de la normalització lingüística. Quan l'any 1984 un grup de sociolingüistes fundàrem l'associació Iruñean Sortua amb la intenció de convertir l'Estat espanyol en un model lingüístic igualitari semblant al de Suïssa o Bèlgica només vàrem comptar amb el suport institucional de Karlos Garaikoetxea, aleshores president del govern basc. Ningú més no va moure un dit per aconseguir que, en el conjunt de l'Estat espanyol, existís una vertadera democràcia lingüística. Han hagut de passar més de vint anys perquè un grup del Parlament espanyol reclami aquesta igualtat lingüística i aquesta democràcia sociolingüística en el conjunt de l'Estat. I, com ja és ben sabut, de moment, la reclamació encara no ha tengut gens d'èxit. Les Corts espanyoles continuen sent estrictament monolingües (només al Senat, un dia a l'any, es poden usar les diferents «llengües autonòmiques»).

Potser perquè una reclamació d'aquestes característiques pugui tenir èxit abans caldria arreglar moltes coses, tant a l'interior dels Països Catalans, com pel que fa a la mentalitat col·lectiva dels espanyols estrictes. Vull dir que un poble es respecta a l'exterior en la mesura en què aquest es respecta a si mateix a l'interior. Si els catalans tenguéssim, en bloc, actituds lingüístiques fermes i sòlides, segurament seríem més respectats també a fora de la nostra nació. Però també caldria un canvi de mentalitat entre la població espanyola, per tal de poder aconseguir un model lingüístic igualitari a l'Estat. Mentre els espanyols considerin que no tenen per què interessar-se pel català, el basc o el gallec, que no tenen cap necessitat d'aprendre'n (fins i tot, de vegades, si opten per anar-se'n a viure en una de les nacions que parlen aquestes llengües), o que l'espanyol és d'alguna manera «comú» o «superior», malament anam.

Recentment hem viscut un episodi que gosaria qualificar de dramàtic en la redacció del nou Estatut de Catalunya. Esquerra Republicana va quedar tota sola defensant que fos normal al Principat de Catalunya allò que és normal als països amb llengües normalitzades: que l'etiquetatge en català fos obligatori als productes comercialitzats dins aquesta comunitat autònoma. Tots els altres partits ho trobaren malament. Potser fins i tot algú ho va considerar com una «imposició». I, segons afirmen diverses associacions en defensa de la llengua, el gabinet d'en Miquel Roca i Junyent es va encarregar de fer el redactat alternatiu, carregant-se aquesta proposta normalitzadora.

Particularment, he de dir que ja em conformaria que els diputats que redacten els nous estatuts (de Catalunya o de les illes Balears; a València sembla que el tema no té gaire remei, perquè el projecte de nou estatut ja és a Madrid, descafeïnat tant a voler) calcassin el que diu la Carta de la Llengua Neerlandesa o la Carta de la Llengua Francesa del Quebec.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris