muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín:
14°

Senyor Alonso

Senyor Alonso, el vaig escoltar amb respecte en la seva compareixença al Congrés dels Diputats, perquè feia la impressió (i molt possiblement aquesta impressió es correspon amb la realitat), que vostè parlava amb el cor a la mà. Tanmateix, tot i el seu compromís amb la veritat, en la seva exposició se li escaparen infinitat de detalls que els ciutadans tenen en compte. Diguem per endavant que la mort (a l'espera de saber si podem qualificar-la d'assassinat), d'un ciutadà normal i corrent a la caserna de Roquetas de Mar, no fa més que afegir un esglaó a la llegenda negra de la Guàrdia Civil. Per entendre'ns, si aquesta llegenda existeix, no va ésser un invent de García Lorca. Ni tampoc de Pilar Miró. Més aviat ve de lluny, és a la memòria col·lectiva. Retrocedeixo, si m'ho permet, a la meva infantesa. Als anys quaranta i cinquanta, la Guàrdia Civil patrullava a peu els camins de foravila. Quan els al·lots ens topàvem amb la parella, ens fèiem a un costat del camí, deixàvem de parlar i no recuperàvem l'espontaneïtat fins que la teníem enfora. Si fa no fa, els grans feien el mateix. A tot estirar, els saludaven amb les dents estretes i els ulls baixos. Mai no els tinguérem confiança ni simpatia, als guàrdies civils. Por, en canvi, tanta com vulgui. Sabíem quin d'ells era un expert en el maneig de la verga de bou, i quin s'estimava més atonyinar els detinguts amb el cinturó. Que si a una caseta robaven les gallines, ells feien de trobar el lladre? És clar que sí. Per això cobraven. Tanmateix, aquests meritoris serveis socials no modificaven la impressió general. És a dir, que la Guàrdia Civil era un cos repressiu al servei del poder, i fet que el poder sol estar en mans dels rics -diguem-ho de passada-, els que rebien les pallisses eren els pobres. Mai no vaig conèixer cap cràpula de bona casa que hagués estat apallissat a la caserna. De pobres, de lladres de gallines, molts i molts. És així, senyor Alonso, tant si vol com si no vol. I el fet luctuós de Roquetas em fa pensar que les coses no han canviat gaire. Si aquest taverner de Roquetas que es trobava (segons sembla) sota els efectes de la cocaïna, hagués estat algú important o emparentat amb una família coneguda, el tinent Rivas l'hauria colpejat una, i dues, i tres, i moltes vegades? Possiblement no. Ens ho diu la història de cada poble, on la sang i el dolor es troben en el mateix cabàs que la misèria. Per què ens hem d'enganyar, senyor Alonso? Encarregui una enquesta sobre l'acceptació popular de la Guàrdia Civil i veurà com encara pesa més el passat, en la valoració, que els hàbits democràtics que la institució hagi pogut palesar els anys darrers. Però deixem de banda el passat i centrem-nos en la tràgica mort (a l'espera de saber si podem qualificar-la d'assassinat) d'un veí de Roquetas de Mar. Vostè ha estat honest i valent en la seva compareixença en el Congrés dels Diputats. Però no n'hi ha prou. Ens cal més informació. No sabem res entorn de la denúncia que va portar Juan Martínez Galdeano a la caserna de la Guàrdia Civil, ni de les raons que li feren adoptar una actitud agressiva. Sabem, perquè ens ho ha dit vostè, senyor ministre, que el tinent Rivas el va colpejar tant com va voler amb una porra elèctrica. És a dir, amb una porra, no de defensa com la dels gendarmes, sinó de tortura. Per què era, aquesta porra, a les dependències de la caserna de Roquetas si la tortura està prohibida? Ara bé, tornem als fets que han inspirat aquest article. Ens trobem amb un home que entra pel seu peu a la caserna i en surt mort, amb les mans i els peus lligats. Què és això, senyor Alonso? A molts, a moltíssims, a tots els ciutadans, ens repugna la imatge. I a vostè? Tinc el convenciment que també. A posta s'ha apressat a afirmar que el govern tindrà tolerància zero en qüestions com aquestes i que, en conseqüència, el tinent Rivas ja ha begut oli. I sí, sembla que el vídeo l'inculpa com a autor directe de la pallissa, però amb això no n'hi ha prou. Precisament aquests dies, senyor Alonso, llegia un llibre de John Dos Passos, en el qual conta com el capità Rojas va negar-se a assumir, després d'acceptar-la, tota la responsabilitat en els assassinats de Casas Viejas que el govern li volia encolomar. I va fer santament. Quan una persona amb uniforme -sigui amb l'uniforme que sigui i en el país que sigui- comet una vilesa o protagonitza un acte enaltidor, en són responsables ell i la institució que representa. Al tinent Rivas l'ajudaren a apallissar Juan Martínez, o contemplaren la pallissa sense fer res per evitar-la, vuit guàrdies més. La cosa espanta. Quin codi moral justifica l'ús i abús de la força en una comissaria? Tots aquests guàrdies civils, que per a més inri han nascut en democràcia, a quin manual han après a trepitjar els drets humans? Demani'ls-ho, senyor Alonso. No n'hi ha prou que apaivagui l'alarma social oferint-nos un cap, el del tinent Rivas. El mal que s'entreveu -nou guàrdies civils implicats són un excés de guàrdies civils-, és molt més profund d'allò que les seves bones paraules ens donen a entendre. I, per descomptat, no es pot guarir reclamant únicament una sentència exemplar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris