cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

Big Blue Diving

He fet un curs de busseig i quan hom pren tal decisió a una edat com la meva necessita un bona quantitat de raonaments -d'excuses: siguem sincers- per anar en contra dels consells que et demanen que siguis conscient dels perills que comporta una activitat com la de submergir-se davall aigua. En veritat, el risc és molt menor del que sembla. Bé, d'una manera o l'altra, amb motiu o sense, el que és veritat es que he tengut necessitat de justificar-me davant un bon grapat de coneguts que posaven la boca torta i esmussa com jo els exposava la decisió de fer aquest curs. Em demanaven qui m'havia cridat a anar per davall aigua quan sabem que les espècies que ens precediren en l'evolució sortiren del mar i es convertiren en animals terrestres ara ja fa molts d'anys. Jo els contest que aquella passa -la de sortir de l'aigua- fou necessària per sobreviure, però probablement els animals que sortiren de l'aigua duien impresa en els seus gens la nostàlgia de l'element líquid. Jo, almenys, la duc, la nostàlgia. És la malenconia de l'aigua i del color blau que embolcallaven els primers banys a la mar. L'embadaliment davant el blau el vaig reforçar quan vaig veure al cinema l'opereta Blues Skies d'Irving Berlin i, part per damunt, quan vaig llegir el vers tan bell de Paul Eluard que diu allò que «Je fis un feu, l'azur m'ayant abandonne». Viure unes hores enrevoltat de blau, experimentar la ingravidesa, veure les tímides donzelles, els esparralls en formació, les morenes amenaçants, els anfosos endormissats... eren excuses molt i molt presentables. Així ho vaig. fer He de dir, tanmateix, que hi havia una altra raó, per la qual em vaig apuntar a un curs de busseig. Aquesta raó era la de tenir contacte amb això que els economistes han anomenat «l'oferta complementària del turisme». Jo no ho volia fer com ho fa el meu col·lega deDiari de Balears, el catedràtic d'Universitat de les Illes Balears, Carles Manera, que escriu, i amb molt d'encert, sobre macroeconomia. No era aquest el meu propòsit. Jo no volia estudiar macroeconomia, sinó microeconomia. No volia parlar ni del PIB, ni de la productivitat, ni de la capitalització, ni tan sols de l'I+D. No, jo volia fer el que els anglesos en diuen un «ase study», és a dir, un estudi d'un cas petit i particular. Un cas particular d'oferta complementària i els seus efectes sobre l'economia i el medi ambient de les Balears.

L'empresa elegida es diu «Big Blue Diving» i la componen vuit homes, dos dels quals són els propietaris i els altres sis, empleats. Tenen el seu local en el pantalà de Palmanova i des d'allà fan excursions a l'illa del Sec, a sa Porrassa, a l'illa del Toro, etc. L'empresa té obert d'abril fins a octubre i els propietaris dediquen la resta de l'any a viatjar. Si voleu saber què cobren per llogar-te l'equip complet de busseig, dur-te'l al lloc amb llanxes confortables, estar, el seus monitors, pendent de tu i bussejar durant una hora aproximadament, vos diré que són 38 euros.

Mentre estava davall aigua i després d'assegurar-me que tot estava en ordre -ja dic que això d'anar per davall aigua és molt més fàcil del que sembla-, ja pensava que per ventura Big Blue Diving és un exemple -un exemple magnífic- del que podria ser l'oferta complementària i el desenvolupament sostenible. Un exemple on hotelers, ecologistes, professors i la pròpia ciència poden anar de la mà. Hi hauria que fer, tanmateix, alguna reconversió intel·lectual. La primera, que l'esquerra hauria de saber que dedicar-se a l'economia de l'oci no és un pecat; l'altre que el busseig, la vela, el golf són activitats que fetes amb seny no són depredadores del medi ambient. O, si voleu que no sigui tan radical, que els guanys compensen -i d'un bon tros- les despeses que, ja dic, no són molt feixugues pel que fa al medi. Dins el cap dels mallorquins hi hauria d'haver una altra reconversió: l'oferta complementària no és únicament allò que ara volen controlar els hotelers, sinó que pot ser un esquer de primer ordre per al turisme. Aquests pensaments em venien mentre observava un serrà que semblava indiferent a la meva mirada. Em va veure, segurament, amb cara de persona i jo li ho vaig agrair amb un somriure, el més tendre que vaig poder. Vaig intentar dir-li amb senyes que m'agradaria molt que la seva vida fos feliç, que fos emprat perquè els turistes vessin el seus cos aerodinàmic i la seva forma de nedar... i perquè les empreses d'oferta complementària s'enriquissin. Vaig tenir un somni: que els polítics declarassin el mar de les Balears com a parc. Un mar per a veure i per a parlar amb peixos i no per a capturar-los.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris