algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Iberisme i poesia

Adolfo Correia da Rocha (1907-1994), més conegut literàriament com Miguel Torga, és possiblement un dels noms indispensables de la literatura portuguesa actual: assagista i narrador a més de poeta, Torga ha estat un dels majors intèrprets i analistes de la realitat política, social i cultural del seu país durant les darreres dècades (en aquest sentit el seu Diario, que va anar escrivint fins a la seva mort, és un document de valor altíssim). L'editorial Visor va dedicar a aquest autor el núm. 392 de la seva prestigiosa col·lecció de poesia. Poemas Ibéricos, al costat de l'original portuguès, incorpora la traducció castellana d'Eloísa Àlvarez. Amb motiu de l'Expo de Lisboa, la premsa espanyola va viure un esclat d'«iberisme» que va recordar el pensament de Miguel Torga. Faig via a dir que la visió de la «Península Ibèrica» que des d'Espanya endins s'ha tingut qualque vegada, es fa molt enfora de la percepció que en van tenir Miguel Torga, Alfonso R. Castelao, Joan Maragall, J. Casas i Carbó o, en temps més enrere l'abate Marchena, qui a la darreria del XVIII publicà el seu «Avis aux espangols», llibre d'un contingut doctrinal de caràcter republicà federal i progressista.

Com va assenyalar el periodista V. Villatoro: «L'ideal iberista ha camuflat actituds molt diverses. Per a molts espanyols, Portugal ha estat simplement el germà equivocat que deixa la llar familiar a la recerca de la independència i que un dia o altre retornarà a Espanya». Quelcom així regalimava de la celebèrrima Enciclopedia Àlvarez -vademecum de la meva infantesa- que definia Viriato entre les glòries nacionals hispàniques com a «pastor lusitano», sense que prèviament ens haguessin advertit què punyetes era Lusitània i com podia haver estat que un pastor fos estat capaç de fer anar de bòlit les legions romanes.

Miguel Torga clou dins un mateix destí cultural Viriato, Sèneca, O Cid, Inês de Castro, Torquemada, Magalhâes, Sta. Teresa, Camôes, Cervantes, D. Sebastiâo, Goya, Picasso, Pessoa i García Lorca, entre d'altres noms de la tràgico-tel·lúrica història ibèrica.

I tanmateix, Torga no ignora que els seus ideals («el meu iberisme és un somni platònic d'harmonia peninsular de nacions, totes germanes i totes independents») s'han estavellat en la història contra la temuda Espanya castellanocèntrica de l'arrogància i el menyspreu, aquella que, en paraules de Machado (Antonio), «ora y embiste cuando se digna a usar de la cabeza». El poeta andalús, traspassat a Castella, somia que el demà buit (en el poema El mañana efímero, de «Campos de Castilla») engendrat per l'ahir banal sigui quelcom passatger i que molt prest vénguin els dies d'una Espanya feinera i creadora («...la España del cincel y de la maza, (...) de la rabia y de la idea»). Açò, malauradament, només serà en el somni del poeta.

Però quan l'intel·lectual de Tras-os-Montes parla de nacions, no es refereix als dos colors estatals de la Pell de Brau (Lisboa versus Madrid), sinó més tost a les quatre llengües nacionals amb què hauríem de «fer segurs els ponts del diàleg», com volia aquell altre dissenyador d'enllocs que fou Salvador Espriu. Probablement, connectava amb un somni de cultura i d'humanisme pel qual es delia també el poeta granadí Federico García Lorca, a qui l'Espanya negra va ofegar en glops de sang. «Olha esta Ibéria que te foi roubada,/ E que só terá paz quando for tua».

Llegir les raons sensibles i cultes dels poetes Torga i Maragall, Castelao, Machado i Espriu a favor d'un bell projecte de convivència entre les nacions ibèriques pot ser molt recomanable en aquest temps convuls i àdhuc maleïdament dogmàtic.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris