nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

El Pergamon Museum

Si un text, sobretot un text literari, no acaba d'existir sense la intervenció del lector, igualment una obra d'art d'alguna manera l'acaba de fer l'espectador. Naturalment, la fotografia no és cap excepció. L'espectador, doncs, té un protagonisme decisiu en la recepció de tota imatge, la fotogràfica inclosa. Me recorda aquest fet Pergamon Museum 2 (2001), la magnífica fotografia de Thomas Struth que forma part de l'exposició de la col·lecció de la Fundació Telefònica que podem veure a la planta noble del casal Solleric, exposició a la qual ja m'he referit i que he visitat per segona vegada. Si podem definir la parenta pobra/rica com aquells textos que tenen el poder de fer-nos tornar a llegir-los, cal reconèixer que el millor art plàstic també té aquest poder d'atracció o de captació i, lògicament, de nou, també el té la bona fotografia. Tornar a veure una exposició, de vegades és pràcticament necessari. La capacitat d'assimilació de la persona no és mai il·limitada.

Pergamon Museum 2, una fotografia en color, presentada al públic eficaçment en una ampliació de grans dimensions (172 x 217 cm), ocupant ella sola tota una paret, reprodueix una gran sala albergant molt importants elements de la més superba arquitectura hel·lenística però que no és l'espai més famós del museu, el que acull el tan famós altar major de Zeus de Pèrgam, la ciutat que podem dir grecoromana que va donar el seu nom al pergamí i, molts de segles després, a aquest museu que es troba a l'Illa dels Museus de Berlín, des de la qual m'ha enviat fa pocs dies una postal n'Antoni Nadal, tot dient-me que «és un gran exemple de la rapinya alemanya, però ens n'aprofitam». La foto en qüestió ens mostra sobretot dues estupendes façanes clàssiques (una d'elles provinent d'Efes si no vaig errat) i és d'una lluminositat extraordinària.

Naturalment, es pot sostenir que per apreciar la qualitat d'aquesta foto de Thomas Struth no és imprescindible tenir cap informació prèvia sobre els elements que acab d'esmentar. Però tanmateix és de sospitar que a un servidor -si no és impúdic reconèixer-ho- li ha produït un especial efecte pel fet d'haver visitat aquest museu dues vegades. La primera fa una trentena d'anys, pel consell que va donar-me l'amic i company de gremi Jaume Cortés, quan va saber que, durant el meu primer viatge de promoció hotelera a Alemanya, passaria un cap de setmana a Berlín. La segona amb la meva dona, deu fer uns sis o set anys, quan ja s'havia esbucat el famós mur, en pla turístic. Vull dir que la meva memòria del museu ha hagut de tenir alguna influència en la impressió que m'ha fet aquesta fotografia. Amb el benentès, per descomptat, que la influència de la memòria no té perquè esser sempre positiva perquè cal tenir present que també ens limita o ens pot limitar, des del moment que limita la nostra atenció.

Però la memòria també estimula perquè estableix relacions i, de fet, centra la nostra atenció (el que limita a la vegada centra, podem afegir). La conseqüència és que, amb total independència de la meva voluntat i sense tenir la menor intenció de presumir-ne, hi ha alguna relació entre el Pergamon Museum i un servidor, pura i simplement per l'impacte que va suposar la primera visita, després de passar pel Check Point Charlie i per la Unter den Linden d'aquell Berlín d'un altre món. Amb l'afegitó o la particularitat que, en la meva primera visita, hi vaig admirar especialment una dea romana asseguda, de mides considerablement superiors a les normals (que es trobava al costat de la sortida d'aleshores perquè la circulació del públic no és la mateixa) i que dissortadament no vaig poder veure en la meva segona, per no estar exposada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris