algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

La bona nova

Ha arribat Bono, dins la seva gira mundial, precedit pel seu activisme en pla evangelista, anunciant la bona nova de la pau universal i la desaparició de la fam al món. El món s'acaba encara que només sigui perquè un altre món és possible, i la seva música ho anuncia al temps que ho concreta. Qui ha dit que la joventut ja no té líders? Aquí n'hi ha un de primera, capaç d'omplir els estadis -primera condició de qualsevol líder- i de moure's sense donar la nota en els hotels de cinc estrelles i en el carreró més assolellat o a l'orfenat més miserable del llogaret més macilent d'Etiòpia, aquell país associat per sempre més a la fam que ara té un altre nom que no li ha servit pas per deixar de ser el territori més afamegat del planeta i, si ho he entès bé, on més urgència hi ha de l'evangeli. La bona nova ja no ve de Palestina, sinó d'Àfrica, o cap allà s'hi adreça, després d'haver-se congriat a Irlanda i als estudis d'enregistrament de Nova York i d'Amsterdam, i als estadis d'arreu del món, i els poderosos ja no s'amaguen del jove líder de la revolució: el conviden a dinar i l'hi lliuren un donatiu davant les càmeres. Bono i els seus deixebles -Adam Clayton, The Edge i Larry Mullen- anuncien que la festa i l'enrenou han començat -no ens enganyem: aquest és el primer manament de la seva proposta, i una religió que no prometi plaer (felicitat, i si així ho voleu) i llibertat no té cap futur i no es mereix cap article-, tot afegint-hi que sense fer gaire esforços també arribaran al nostre regne terrenal la justícia del comerç just, la depreciació de l'armament i la fi del treball infantil. I tot sense més enrenou que la música ultraestrident dels concerts d'U2. Bono ho ha dit ben clar, perquè ningú no es lliuri als dubtes i posi emperons davant l'actual imperi romà: les coses han començat a canviar però no es tracta de cap revolució, sinó d'una evolució.

Si el Vaticà no hagués caigut en mans dels integristes podrien fitxar-lo perfectament com a nova imatge. De fet, ningú dels sants de la vella escola -ja fa temps arraconats per l'ús exclusiu de la beateria- té res a fer davant aquest líder que s'identifica pel triomf professional i les ulleres de sol mig transparents. Fins i tot Sant Francesco ha perdut tota la seva tirada, i allò del germà vent i la germana tempesta no sona més que a conformisme alienat per la (mala) poesia i a la més contenta de les passivitats. L'èxit professional li ha suposat a Bono diners sens fi i l'accés directe als principals jerarques de l'imperi, als que ha pogut explicar els seus plans. La gent, sobretot els joves, el segueix amb devoció i l'escolta amb fervor, entre altres coses perquè no vol restringir la vida sexual de ningú i té ben clar que els preceptes de la nova religió no són a cap llibre concret sinó més aviat en la mirada neta i ensems indignada dels infants africans que només volen menjar. Bono té un altre missatge que alguns han escoltat com a signe avançat de la raó. Tota la política tradicional és essencialment conservadora, i en més d'un sentit, i els polítics que ocupen els telenotícies no són la solució de res, i sí una bona part del problema. Per això Bono els demana diners i compromís de més diners per al futur (el 0,7% promès fa dècades, per començar, que al nostre estat hem arreglat per al 2012, i ja en parlarem), i prou. Sap que la política ha esdevingut la comparsa dels autèntics concerts, i que els polítics ja només somien amb fer de teloners del seu espectacle, quelcom que ell -perfeccionista com és- no permetria mai. El missatge de substituir la caritat per la justícia a cada metre quadrat del planeta (alguns ingenus o massa vius creuen que només es refereix al centre d'Àfrica) és una teologia molt més contundent que les diatribes més severes de Sant Bonaventura o de Bernadí de Siena, que en aquest detall concret tanmateix no van tenir cap èxit. La música de fons del canvi no és el gregorià ni els himnes de la pentecosta, i molt manco el barres i estrelles, sinó tan sols rock'n roll. I que ningú no hi desconfiï interessadament, perquè Bono ha deixat ben clar que la música no és el motor del canvi ans tan sols l'acompanyament. El canvi és possible, i ja ha començat, i aquest és el missatge que aplega la puresa del cor i l'esperança dels justos, i el fet que la bona nova sigui clamada en veu baixa -o entre dues cançons d'un concert- per un rocker pragmàtic no té més importància. No hem prestat atenció durant milers d'anys als ensenyaments d'un fuster o d'un pastor de cabres? La música i l'esperit tot d'U2 no presagien cap judici final, i podrien fer perfectament de fons de la felicitat, la complicitat entre els humans i l'estimació, en tots els sentits. De fet, ja fa anys que ho fan d'allò més acuradament a tot el món, i n'hi ha prou de mirar els rostres dels assistents als seus concerts per confirmar-ho.

Ningú no m'ho ha demanat i és possible que la meva confusa escriptura no ho deixi clar en aquest article, però admiro sincerament Bono per vuit o nou motius, i en primer lloc pel més llampant: perquè fa alguna cosa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris