muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

El viatge a Rússia

En Tomeu Xocolater va seguir amb força interès la revolució russa. Els migdies acudia a la Protectora a escoltar els comentaris dels clients que havien llegit els diaris, i en fer-se tard acudia a les tertúlies del cafè de Sa Vileta. Entre les informacions d'uns i dels altres s'havia fet una idea més o menys clara del món: Rússia era un paradís per a l'obrer, de manera que si a Palma cobrava cinc cèntims per una xicra de xocolata, a Moscou l'hauria cobrada a pesseta i el client encara li hauria dit gràcies camarada pel vostre servei. Parlava poc, a les tertúlies. Però va transcendir que s'havia enamorat d'una russa. Inicialment, tothom va donar la notícia per bona, potser perquè posar-la en dubte reclamava un esforç mental excessiu. Les coses són com són. Plou de dalt a baix, les peres no són pomes i en Tomeu Xocolater festejava una russa. Pura lògica. Més endavant es conegueren més detalls del festeig. La russa nomia Miquela i era sergent de l'exèrcit roig. «Nom Miquela», va afirmar, a la tertúlia, el tramviaire que feia la línia entre el Born i Sa Vileta i li tenia molta confiança. «Dóna per fet que deu ésser Mikelova», el va corregir un impressor que presumia d'ésser subscriptor de El Obrero Balear. No se'n va parlar gaire més. De moment, és clar. Ningú no va creure's la història, però tampoc no va prendre's la molèstia de desmentir-la. Fins i tot, en Tomeu Xocolater va adquirir un cert prestigi, sobretot entre les colles d'al·lots més entremaliats, aquells que estiraven els budells que penjaven de la panxa dels cavalls dels toros o que baldaven a pedrades els xots que pasturaven als voltants de Sa Riera. Ells, que fugien dels municipals, se'n feien una idea real de les dificultats que havia de tenir el fet d'enamorar un sergent. Tanmateix, va fer-se evident la falsedat d'aquella història, en el moment que un altre contertulià va fer en veu alta el plantejament següent: «Com és possible que en Tomeu Xocolater festegi na Mikelova, si mai no ha anat més enfora de la Riba?» Aquell vespre, en incorporar-se el Xocolater a la tertúlia, el marejaren a preguntes. Ell no va perdre l'oportunitat d'explicar-se. Viatjava a Moscou cada vespre, tan aviat aclucava els ulls. En els primers viatges, Mikelova el venia a cercar: li alçava els llençols i el feia fora del llit. Més endavant ja no. Es trobaven a la Plaça Roja, a la caserna o al pis que ella compartia amb altres companys i companyes de revolució. Les nits passaven en un tres i no res. Feien vida conjugal, na Miquela i ell. Però, cardar, cardaven poc, perquè assistien a llarguíssimes discussions sobre els teòrics del marxisme i així consumien les hores. Durant un temps, en Tomeu Xocolater va convertir-se en l'animador de les tertúlies del cafè de Sa Vileta. És natural. Contava, i no acabava, les meravelles de Rússia. Tanmateix, de mica en mica, el seu discurs va fer-se pessimista. Primerament va expressar la seva disconformitat amb la repressió de Kronstadt. No podia ésser un paradís, Rússia, amb tants de morts. Aleshores tenia la mirada trista, un xic nostàlgica. Enyorava el paradís, abans d'haver-lo abandonat. «Per què hi vas, a Rússia, si no t'hi trobes a gust?», li preguntaven els contertulians. «No m'hi puc negar -responia-. Tot d'una que toc llit em vénen a cercar». Insistien els de la tertúlia: «Qui et ve a cercar?» I responia: «No ho sé. Però vénen i m'arrosseguen. No tinc forces per a resistir-me». Va mustiar-se, de mica en mica. Mikelova el tractava amb menyspreu. El feia sopar d'una ceba crua i tot seguit l'obligava a memoritzar El Capital. Un escrivent va adreçar-se a un sabater, de contrastada trajectòria revolucionària. «I vós que no l'heu llegit, aquest llibre?», li va demanar. «Preferesc posar tota una setmana mitges soles de franc, abans de tornar a llegir-ne una sola pàgina». «Idò, pensau jo que no sé lletra!», va exclamar en Tomeu Xocolater. Tots es feren càrrec del seu drama. Es trobava a milers de quilòmetres de la seva terra, esperonat per una dona que era un sergent i enmig de gent il·lustrada a l'excés. El seu infortuni va fer-se més evident a mesura que va augmentar la repressió. En Tomeu Xocolater semblava esperitat. «Maten -afirmava-. Maten tothom». Va dir que evitava trobar-se amb la seva estimada, perquè ben igual l'acusava de tudar la ceba del sopar i el lliurava a la policia. «Maten -repetia-. No fan res més que matar gent». Es passava les nits vagant pels carrers nevats. «Pensau...! -comentava, aterrat- Ahir em vaig ficar al llit amb una camiseta imperi i cul enlaire, i de cop em vaig trobar amb neu fins a la cigala». «Què feres?», li demanaren, alhora, els contertulians. Però ell no va tenir resposta. No ho sabia, no se'n recordava. Curiosament, ja no va canviar de rés. Si algú li demanava: «Com va per Rússia?» Indefectiblement responia: «Fred, molt de fred!». Aquesta expressió -fred, molt de fred!-, va arrelar ben aviat en el llenguatge popular. Quan dos coneguts es creuaven pel carrer, i un responia «fred, molt de fred» a la pregunta de l'altre referent a com li anaven les coses, volia dir que anaven d'aquella manera, si fa no fa més tortes que dretes. Jo vaig parlar d'en Tomeu Xocolater amb un contertulià del cafè de Sa Vileta. Un home molt vell, infant aleshores, que servava una memòria prodigiosa. Vaig donar per suposat que en feien befa, dels viatges a Rússia. Ell mateix m'ho va confirmar, tot i que no va entrar en detalls. I, naturalment, em va cridar l'atenció que no em contés cap anècdota. «Vós no creguéreu el que contava en Tomeu Xocolater?», vaig demanar-li. Davant la meva sorpresa, va fer un gest d'escepticisme. «Va morir d'un refredat -va dir-. Per la Mare de Déu d'Agost».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris