algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

De vius i de difunts

El batle del meu poble, pretenia posar ordre en la propietat de les tombes, nínxols i capelles del cementeri. El padró o cadastre del lloc estava molt endarrerit i com que es paga també contribució, calia actualitzar els imposts. A part dels intríngulis que aquesta casuística pugui dur («si la tomba és meva o teva» o «jo vaig deixar que l'enterrassin aquí però després l'havíeu de fer neta», etc., etc.) fa surar una problemàtica que s'enfonsa en els usos i costums de l'enterrament dels morts. Com més vell em faig, més gent hi he hagut d'acompanyar, al cementeri, alguns molt estimats meus. I així com abans, perquè vegin els canvis, el nostre mestre picapedrer era el qui acabava de segellar, amb ciment, les filloles de marès o de teula o la pedra «màrmol» que tancava la tomba, ara, ja ho fan els de la funerària corresponent. El tancament definitiu del nínxol o del sepulcre es fa amb un bocí de porexpan, aquest material sintètic blanquinós, que amb un cutter es retalla i es fa venir bé, fins que clou i després es tapen els costats amb aquesta escuma que solidifica ràpidament i que treuen d'un tub, d'això que venen a Leroy Merlin, per exemple. I no en parlem del lloc que ocupen els qui han volgut ser cremats i no s'han espargit les seves cendres per la mar o per davall una figuera coll de dama blanca. Molt pocs, encara. O de les millores al dipòsit de cadàvers del cementeri, amb aire condicionat i cambra frigorífica, assegurant així la conservació peremptòria dels cossos, que, un pic morts, entren -com diu un científic cursi- «en entropia negativa», incapaços de mantenir l'organització d'un ésser viu, i van a confirmar el cicle ecològic de la matèria; en els cementeris de manera molt imperfecta. El terror dels cucs, personificació dels elements que degraden els humans morts, és elevadíssim, encara que per determinats poetes pugui esdevenir matèria creativa; deia Gabriel Ferrater: «Sóc més lluny que estimar-te. / Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos, trobaran un regust de tu».

La higiene pública i tots aquests costums domèstics que enrevolten la mort, són per la majoria de la gent, un territori inexplorat fins que s'hi veuen enmig. Llei de vida, es sol dir. «Aprendre a morir, per viure millor» es titulava un seminari que vaig veure anunciat, i que a mi en particular m'escarrufava. I, tanmateix, he hagut de fer coses com tancar els ulls a una tia meva, que morí amb els ulls oberts, o acudir a la crida d'una parenta, que tenia son pare acabat per un atac de cor damunt el llit o acomiadar-me per sempre del meu cosí dins l'UCI d'un hospital. La relació amb la mort dels altres ens ajuda a enfrontar-nos amb la nostra; podem començar per fer testament, cosa que molta gent creu, que crida la mort, amb aqueixa por irrefrenable de les coses que ha de resoldre un i només un mateix. Tot sol. De tot. Com morir-se. Si pot ser, que sigui sense patir. Res és més injust que patir per morir. I que sigui d'adormit, si no és molt demanar. Per això, la padrina passava un pare-nostre al Sant Crist de la «Bona Mort», que, paradoxa o no, és el que significa «eutanàsia». Però hi ha també el seu punt d'humor, els acudits de morts i vius o dels cementeris a les nits, que deriven el terror o la por a la mort cap a territoris més amables. Els epitafis de les tombes han donat lloc a una caterva de citacions, algunes d'elegants i intel·ligents. Deia Groucho Marx que a la seva tomba volia que hi escrivissin: «Perdonin que no m'aixequi per saludar-los».

Ma mare, amb tot aquest terrabastall de les tombes mogut per l'ajuntament, em comentà que quan exhumaren son pare, amb això que es fa de fer les sepultures netes i guardar els ossos a l'ossera o dins una capsa, dins una altra de les tombes de la família, fins que es fan pols i només pols («Memento homo qui pulvis eris et in pulverem reverteris», recitava un capellà i ens deixava un poc de cendra pel front i els cabells el dimecres corresponent) deia, que ma mare, em comentà que a son pare, el meu padrí Miquel «Lligat», el tragueren del taüt, ben conservat. Havia mantengut la pell, com un plegamí, i encara guardava la fesomia, podrides només les parts blanes: «era just ell». Si mon pare fos viu, hauria comentat: «Clar, es conservava amb esperit, això fou per mor de la cassalla, que en begué molta»". I ma mare hauria replicat -sempre defensant els seus per damunt de tot- «Mon pare, però, bevia amb molta mesura». Com que dir, per quedar bé amb la gent, perquè era un home que anava molt per mig, representava l'autoritat, s'havia de fer amb tothom... Com si el ves, amb els seus «mostatxos» blanquinosos i un punt esgrogueïts pel fum i la nicotina del tabac que fumà fins el vespre abans de morir-se. M'hauria agradat veure la mòmia del meu padrí, «els cabells del cap i els pèls dels mostatxos també se conservaren», clou ma mare, comentant l'episodi, «això ens ve d'avior, he sentit contar que a una repadrina també la trobaren així». Mirin per on, un servidor, tan maniàtic, estugós fins i tot -«no hi ha cap estugós que no sigui brut»- idò m'hagués agradat veure'l, perquè el tenia molt ben dibuixat. De nin el vaig observar molt. A l'hivern quan arribàvem al poble, mon pare i ma mare em deixaven amb ell, dins la gran foganya atiava el foc amb la llarga bufadora, em demanava coses i li coneixia molt bé el dibuix de la seva cara i l'olor inconfusible que feia, mescla de fum de llenya, de tabac i d'ell. Curiosa cosa aquesta de les olors. En un reportatge que vaig veure d'un pagès del Pirineu, un home que vivia tot sol per les muntanyes, havia enterrat son pare feia anys, però havia guardat la seva gorra. Quan l'enyorava, la treia i hi enfonyava el nas: encara hi sentia la seva olor. L'olor que feia el seu pare. Mirin per on, hem partit de les tombes i hem acabat parlant de les olors dels nostres. Tot entreté.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris