bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

L'economia des del prisma de la sostenibilitat

A totes les esferes, ja sigui l'econò-
mica, la social, la política o la cultural, l'aparició d'un concepte relativament nou, amb un component equilibrador innegable i una aposta clara per la preocupació mediambiental, està marcant de manera intensa bona part de les propostes socioeconòmiques de caire tècnic i polític que es fan a hores d'ara. Em refereixo al desenvolupament sostenible. Qualsevol projecte es sol qualificar com a «sostenible» en una palesa pretensió per aportar elements ecologistes als objectius que es persegueixin. En aquest context, fins i tot algunes macrourbanitzacions (afegesquin vostès mateixos altres possibilitats com ara autopistes i carreteres) s'intenten vendre com a fenòmens que emmarquen el desenvolupament sostenible. Per al cas de les Balears, només recentment s'han determinat algunes magnituds de sustentabilitat amb suficients dades, xifres i materials concrets a la mà. I crec que no ens podem amagar per més temps darrere de frases més o menys lluents que resten molt bé com a reclam per a determinats sectors progressistes, ni de concepcions ecològiques à la page, perquè són vendibles i donen vots. L'aposta rau a treballar amb rigor per establir indicadors tangibles i suficientment fiables que situïn el debat en un esglaó superior, de manera que els resultats obtinguts puguin afectar veritablement la política econòmica que s'apliqui en el futur.

Pel que fa a la gestió de recursos renovables, segons l'economista Hermann Daly hi ha dos principis obvis per al desenvolupament sostenible. En primer lloc, les taxes de recol·lecció han de ser iguals a les taxes de regeneració. Això vol dir que les capacitats de regeneració i assimilació s'han de considerar com a capital natural, de manera que el que no es mantinguin aquestes capacitats s'ha d'entendre com a consum de capital i, per tant, com a no sostenible. La noció del capital natural, com a font de matèries primeres i d'energia, és complementària del capital obra dels homes, ja que el capital natural és un receptacle dels residus que genera el provocat per les activitats humanes. Si acceptem això, tal i com ens proposa Daly, es fa palès que el desenvolupament es troba limitat per aquell capital que existeix en menor quantitat. La història econòmica ens mostra com en el passat el capital obra de les persones era el factor limitatiu. Però ara ens trobem davant d'una era econòmica on el capital natural és, cada cop més, l'element constrenyidor i escàs. Per a Balears, aquest capital natural té un sinònim evident: el territori. El desenvolupament sostenible exigeix, doncs, que el capital natural sigui mantingut intacte. En segon terme, les taxes d'emissió de residus han de ser iguals a les capacitats naturals d'assimilació dels ecosistemes als quals s'emeten dits residus. Per a Balears, l'agressiva política d'infraestructures duta a terme pel Govern allunyarà molt les nostres illes de qualsevol paràmetre assenyat de sostenibilitat: l'aposta ferma i indiscutible per fomentar el transport privat inferirà més emissions de residus i, per tant, l'incompliment del protocol de Kyoto. Les mesures epidèrmiques proclamades per l'Executiu per estalviar, per exemple, energia en forma d'aire condicionat (els consellers poden anar sense corbata a la seva feina... i què passa amb les conselleres?), no són més que frívoles mostres que delaten la paràlisi en aquest camp. Ara bé, des d'una perspectiva macroeconòmica l'escala de l'economia s'ha de situar dintre dels límits de la capacitat de càrrega de la regió, en un sentit clar: que es pugui mantenir l'escala humana sense recórrer al consum de capital. Això implicaria un límit a l'escala total de la utilització de recursos, i alhora marges més estrets al tamany de la població i a l'ús dels recursos per càpita de la regió. El que és força més discutible és si dit creixement, en els moments actuals, ens està fent de debò cada cop més rics. En la mesura en què el creixement de les dimensions físiques de l'economia humana empeny més enllà de l'escala òptima relativa a la biosfera, pot costar molt més el que val en els marges de totes aquestes operacions. Els costos ecològics i socials poden ser irreversibles, amb la qual cosa és impossible preveure una riquesa redistribuïda.

El creixement, al que diem econòmic mentre ens trobem per sota de l'escala òptima, s'esdevé creixement antieconòmic un cop s'ha sobrepassat aquest òptim. Mentre l'economia com a ciència social s'obstini a ignorar aquestes qüestions i no pensi en termes de globalitat, el poder de la crematística seguirà imposant models econòmics insostenibles, amb auguris certament inquietants per al conjunt de les economies.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris