algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
11°

L'obsequi dels constructors

Fotuts i consentits. Home, això no! L'Associació de Constructors de Balears ha decidit obsequiar-nos amb dues obres en ferro forjat de Sarasate, amb motiu del 6è centenari de la creació del Gremi de Picapedrers. La pretensió dels donants és que les situem a sengles espais públics de Mallorca i de Menorca. Si depengués de mi la decisió d'acceptar o de rebutjar les escultures, ja podeu apuntar la resposta: senyor president dels constructors etcètera, etcètera, molt agraït per la seva oferta, però considerem que no és el moment oportú d'acceptar-la. Tanmateix, les institucions han mostrat la seva predisposició a rebre les escultures, sense reparar en el seu simbolisme. I cal tenir-lo en compte, el simbolisme. Centrem-nos a Mallorca. Qualsevol persona que observi l'escultura i que, a continuació, giri els ulls envers els edificis de s'Arenal o de Cala Major, quedarà convençuda que els mallorquins els aprovem. I certament, els mallorquins som molt bandarres, però hem d'admetre que entre nosaltres hi ha de tot, com en el mercat. D'altra banda, si permetem que uns dels amos actuals de les Balears, com són els constructors, es mirin el melic davant d'una escultura situada en una rotonda o en un jardí públic, hem de donar per suposat que els hotelers també en voldran una que enalteixi tot el que han fet per nosaltres. I, a més a més, pretendran que la paguem a escot perquè la temporada és niala i, en fi, la cançoneta de sempre. És a dir, que si volem un turisme rendible hem d'afluixar la mosca. Tot i això, els dos reals d'euro que ens pertoquin pagar a cadascun, rai! Allò que és imperdonable és que a ulls dels externs també figurem com a còmplices dels seus negocis. Dels que fan constructors i hotelers, s'entén. Els uns i els altres han assolat la costa, com els pirates. I home, ja que he anomenat els pirates, per què no n'hem de fer un, de monument, a Barba-Rossa o a la totalitat d'aquells corsaris que assolaven les nostres costes el segle XVI? Posats a aconseguir que Mallorca sigui un referent masoquista, no mirem prim. Difícilment trobarem un poble com el nostre que practiqui el monumentalisme per a honorar els seus depredadors (n'hi ha prou recordant les piles de pedres de sa Faixina i del Port de Manacor). Bé, al marge de consideracions negatives referides al nostre caràcter, la iniciativa dels constructors no deixa d'ésser un caramel enverinat. Vull dir que ben igual van amb segones. Descomptant Miquel i Bartomeu Ferrà que tenien coneixements d'arquitecte i s'anomenaven picapedrers, ningú mai no ha volgut ésser del gremi. Sobretot, a partir del boom turístic dels anys seixanta del segle passat que va trastocar tots els valors socials. Els mestres d'obres s'anomenaren constructors, i tan aviat com pogueren dissimularen els seus orígens amb un embolcall empresarial (si dirigien una empresa, passaven a ésser empresaris). El rebuig a la paraula picapedrer i a les connotacions socials que se'n derivaven, va fer pujar un esglaó els diferents estaments de la professió. Els aparelladors passaren a ésser arquitectes, i aquests, doctors. El picapedrer de la meva infantesa era aquell home que sortia de casa a trenc d'alba, amb bicicleta i un sarró amb el dinar, i que tornava, retut i ple de pols, a posta de sol. Més endavant, ja amb un sou més acceptable, l'ofici de picapedrer va associar-se a la immigració. Mai no he sentit dir a un constructor o a un empresari de la construcció que ell és un picapedrer. Curiosament, ara, l'associació que els representa pretén recuperar el nom, la qual cosa seria motiu d'elogi si no ens semblés un gest oportunista. Als picapedrers d'abans del boom turístic els hem d'agrair el seu sentit comú i el seu amor a la terra. Encara he estat a temps de conèixer picapedrers amb una sensibilitat i amb un sentit de les proporcions i de la relació de l'hàbitat amb el paisatge, que són dignes dels majors elogis. No és just, per tant, que una gent que ha contribuït a l'enviliment de l'entorn paisatgístic i cultural, pretengui confondre's amb el noble gremi de picapedrers que data del segle XV. La construcció dels quaranta anys darrers és, al marge de les excepcions honroses que sempre s'han de tenir en compte, un disbarat absolut. I els constructors en tenen una bona part de responsabilitat. Des d'aquesta convicció, les seves escultures, si arribem a encabir-se en el nostre paisatge, únicament podran aspirar a convertir-se en una mena de mur de les lamentacions. Simbolitzaran el nostre Auschwitz. És a dir, esdevindran el símbol de la depredació del territori, de la victòria dels oportunistes, de l'enriquiment fàcil. I si tant voleu, encarnaran la vergonya d'un poble que no ha sabut reconèixer i corregir els seus errors. Si el senyor Manuel Gómez, que n'és el president, vol un consell desinteressat, li diré que farà santament oblidant-se de les escultures i celebrant el 6è centenari del gremi de picapedrers amb un sopar. Cas que el projecte ja no pugui tornar-se enrere i tiri endavant, mireu, en comptes de regalar-les a la Comunitat, lliureu-les a aquell empresari de Son Servera que projecta construir un jardí dels horrors, amb l'escultura de Franco cavalcant que han retirat de Santander. Al cap i a la fi, la cultura del ciment sorgeix de la insensibilitat i de la degradació cívica del franquisme.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris