algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Quadern de viatge

Dilluns, 1.- La decadència de l'art funerari, última expressió, prèvia o pòstuma, de la vanitat dels difunts, privà la societat d'una no gens negligible branca de l'escultura figurativa, de factura convencional i continguda intensitat dramàtica. Imatges de caire profà, com ara el bust inanimat d'algun estadant de l'ossera, o religiós, un Eccehomo espinat, per exemple, de pedra viva, marbre o marès, s'enlairaven, s'enlairen encara a la part més antiga del lloc sagrat, vers la glòria, sobre les tombes dels prohoms que excel·liren, a nivell local o universal, en el món de les arts, de les finances, o en el del mecenatge, en benefici propi, d'unes i altres. Molt rarament s'incorporen, als cementeris, noves aportacions de talles o estàtues fúnebres honorant la memòria dels finats, i tothom es conforma amb una senzilla inscripció de les dades bàsiques, que identifiquen l'inquilí, sota una creu, picada o esculpida a la superfície de la làpida: nom i llinatges, dates de naixement i mort, separades per un guió que, per breu que pugui semblar el signe ortogràfic, simbolitza un aleatori fragment de vida entre dues inexistències. Hom prefereix, si de cas, fer ostentació de riquesa, poder o mal gust, o de totes tres coses alhora, en vida, la qual cosa ha igualat els residents del fossar en estances no gens sumptuoses, en general dignes i discretes, com pertoca a les ànimes que, fins on ens és dat conèixer, freturen de categories o desigualtats. Hi ha, això sí, una certa predilecció, a l'hora d'adquirir l'última residència a la terra, per les zones més assolellades i lluminoses del clos, com si l'ombra o la humitat poguessin danyar els ossos dels cadàvers, o incidir sobre el caràcter, condicionant el seu estat d'ànim. D'igual manera que l'art funerari ha tancat un cicle molt llarg, de desigual naturalesa estètica, se n'ha obert un altre de suplència, de transició, que podríem anomenar ornamental, en el qual es posa de manifest l'avançat estat de descomposició del sentit estètic popular.

En els jardins, ultra la flora i la fauna habituals, hom podia trobar brolladors i faunes mutilats. Cal dir que els jardins eren una anomalia dels corrals, i que en els corrals no hi havia faunes mutilats, ni brolladors. Els costums dels ciutadans, pel que fa als espais que volen habitar i, en conseqüència, les ciutats, han evolucionat vers habitatges proveïts de minúsculs jardins, glopades de verd, de l'amplària d'una camada, enmig del ciment urbanitzat i l'asfalt comunitari. Doncs aquest canvi en el lloc de residència, normalment d'un pis a un adossat, ha generat una nova indústria, puix que no ens atrevim a anomenar-la artesania, per proveir d'elements decoratius la classe mitjana, àvida de posseir objectes, d'interior i d'exterior, propis de llur gust i condició social. Abans, els primers propietaris d'aquests habitatges, es conformaven, potser per discreció, a posar, sobre les columnes de l'entrada, dues àguiles, altives i estàtiques, aguaitant, des del cim, els visitants, pràctica que s'amplià a altres peces de semblant valor estètic. D'entre totes les figures artístiques de jardineria que es venen en els magatzems de materials de construcció, en els vivers de plantes i en algunes galeries d'art, el primer lloc entre les preferències dels col·leccionistes l'ocupa un conjunt clàssic de l'imaginari popular: els set nans, que es col·loquen en fila índia, o escampats, ran del pas empedrat que travessa la pastera de gespa que separa la reixa del pòrtic; el segueix, en un allunyat segon lloc, la presència de na Blancaneu, emergint d'una jungla de dàlies i rosers, i, amb menor proporció, dispersos sota el brancatge d'oliveres i mimoses, ocults entre les fulles de les falgueres, els bolets en forma de bolet que serveixen de casa als petits immigrants del conte dels germans Grimm. Hi ha, és cert, altres obres escultòriques, com ara sirenes, tortugues o caragols, i encara simulacres de fontanelles i colls de pou, que adornen l'espai enjardinat dels xalets, en una exposició permanent que delata el criteri estètic dels seus propietaris, però un, que és tradicional en les emocions, i es torba en la contemplació de la bellesa imperfecta, àdhuc s'entendreix davant la gràcia d'una sílfide de test, prefereix l'estatuària de culminació, el període creatiu que es situa, en el temps, entre la pèrdua i el suïcidi, és a dir, l'escola pionera del crim, que proveí les primeres fonts de poesia urbana: àngels orinant un raig corbat d'aigua clara.

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris