cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

Dues exposicions al Solleric

Al casal Solleric del Born es poden visitar ara dues exposicions de fotografia que reclamen l'atenció del ciutadà interessat. Una, la més important sens dubte, és la de les adquisicions recents de la col·lecció de la Telefònica, que es troba en procés de constitució -de fet, no hi està permanentment tota col·lecció?-, en la planta noble del casal, i l'altra, a la planta intermèdia i a la planta baixa, la de Dionisio González (Gijón, 1965), doctor en Belles Arts per la Universitat de Sevilla per una tesi sobre La Estética del Horror, professor titular d'aquesta universitat, de llarguíssim currículum i que ha treballat molt pel Brasil i per Cuba.

Per donar algun compte d'aquestes exposicions, davant la densitat dels seus continguts -especialment en el cas de la col·lectiva de la Fundació Telefònica-, el meu propòsit és el de centrar-me en la coincidència que es dóna entre bona part de l'obra de Dionisio González i les dues obres exposades, Descending Path i Ladrillos Frotados, del mexicà Gabriel Orozco (1962), que són dues peces magnífiques de l'esmentada col·lecció.

Aquesta coincidència o característica compartida és la de la manipulació prèvia d'allò fotografiat. Tant en bona part de les fotografies d'arquitectura -és un dir, potser seria millor dir d'arquitectura anàrquica o de subarquitectura, perquè ens referim a la de les faveles sud-americanes- de Dionisio González, com en les dues de Gabriel Orozco, també de dilatat currículum, ens trobam amb una certa concepció -i una praxi- de l'art com a muntatge. Així, la fotografia no pretén més que donar testimoni d'una manipulació o d'una instal·lació prèvia; no resulta més que un tractament final de l'obra. D'alguna manera, la realitat és recomposta abans de ser fotografiada. Hi ha una intervenció de l'artista abans del que podem dir l'enregistrament de la seva mirada. L'actuació de l'autor pot esser caracteritzada com una actuació híbrida. Sembla que la mirada de l'artista actual no pot esser una mirada innocent. Una certa escenografia, subtil o descarada, pareix que ha esdevingut necessària en tota obra d'art, o en tota intervenció pretesament artística, que no són exactament el mateix.

En el cas de les fotografies de les bigarrades façanes de les chabolas de les faveles brasileres, ens trobam amb el fet que combinen les miserables estructures originals amb mínimes intervencions posteriors, majorment verticals, que són vertaders afegits dignificadors. Davant l'arquitectura de l'apedaçament resultant, cal admetre que es requereix una sensibilitat molt especial per a poder experimentar cap plaer estètic. Una altra cosa, per descomptat, és que sigui justificable des d'un punt de vista social. És el que comenta el propi autor en el voluminós catàleg. Perquè òbviament en les faveles «ja no hi ha espais per a crear xarxes viàries ni altres serveis, es construeix cap a dalt i no es desa l'inquilinat, se'l dota de ciutadania i no se l'expulsa a àrees de l'extraradi on tindrien més dificultat per acudir als seus llocs de feina».

Les dues fotografies de Gabriel Orozco són tota una altra cosa, quant a la seva coloració, molt més matisada, fins al punt que poden produir un efecte quasi pictòric (potser qualcú això ho considerarà un pecatot). Són, de fet, imatges que no tenen res d'estrident. Descending Path (2002), amb un bosc esponerós de verd al fons i unes terres vermelloses de conreu -per un extrem de les quals davalla el camí, que quasi no es distingeix- que ocupen gairebé dos terços de l'espai de la fotografia, conformant un conjunt molt touchant que té alguna cosa d'una serenitat atemporal. L'efecte visual inicial de Ladrillos Frotados, per altra banda, és el d'una pintura impressionista de tonalitats suaument rogenques.

Però el cas és que a Descending Path ens trobam amb un primer pla d'un subconjunt regular de rectangles excavats en la terra, els de més a prop de l'espectador que semblen plens d'aigua, i no està clar si aquesta curiosa estructura ha estat trobada per casualitat o si és el fruit de la intervenció de l'artista. I a Ladrillos Frotados, no hi ha cap dubte que -tal com ja ens ho indica el mateix títol-, el fotògraf s'ha entretingut en fregar o refregar amb força uns totxos o maons damunt la part més alta del que semblen caramulls de terra o de runa mesclada amb terra, que queden així amb una capa de pols rogenca i, després, instal·lar-hi els trossos de totxo que han quedat. Cal veure aquestes dues fotografies, sens falta. I aprofitar l'oportunitat per veure la resta. Per exemple, la que es titula Pergamon Museum 2 (2001), de Thomas Struth.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris