muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:

La nova paràbola del pelegrí

En què ha quedat la paràbola del judici, aquella al·legoria que conta sant Mateu? L'evangelista refereix, en boca de Jesús, unes paraules d'ensenyament moral belles, però avui colpidores per incomplides, que proclamen: «Vaig ésser pelegrí i em vau acollir». En els nostres dies, semblant afirmació resulta inaudita, d'una raresa explícita.

A Menorca -com passa, potser, arreu de les Illes, i ací i allà, i per tot el primer món- la paràbola del pelegrí sembla haver-se oblidat completament. No ens en recordam ni en dies de tovor nadalenca. Però tal vegada els qui més pateixen avui la terrible amnèsia és una part gens minoritària del pròsper sector immobiliari. Record que fa uns anys, per devers 2000 i 2001, a Palma, en concret, els immigrants negres procedents de l'Àfrica es van cruixir de picar les portes i de trobar-les tancades, immisericordiosament barrades per a ells. No els va quedar més remei que dormir a l'ampla, damunt la gespa dels parcs: açò si no els empaitaven els policies municipals, és clar. Trobar-nos habitualment gent que divaga sense llar, o amb llars en les quals no hi caben, materialment, és un fenomen que sovinteja en els nostres dies. A Maó, aquesta setmana, s'ha descobert un cas arran de l'esfondrament parcial d'una casa del centre històric de la ciutat. No és que hi hagi hagut cap relació de causa i efecte. El sostre, vull dir, no ha caigut per un eventual pes excessiu degut a una concentració perillosa de residents, no. Però sí ha passat que l'accident ha deixat al descobert un exemple de sobreocupació, en aquest cas de sud-americans. Vaig escoltar per la ràdio les paraules compungides de la propietat de l'immoble, i assegurava que comprenia que els immigrants fessin aquesta mena de pràctiques, perquè els preus estan elevadíssims.

La immigració moderna forma una allau de nous pelegrins; de pelegrins que fugen de la misèria recalcitrant, de la fam letal. Morir ofegats, o morir de fred marí en aigües de l'Estret, no és res pitjor que quedar-se als seus països, on l'agonia esdevé indefectible, cruel, lenta, segura. Ser un cadàver en vida, serà sempre comparativament més acarnissat que arriscar-se a la travessia cap al nord. Però resulta que, en entrar a Europa i diluir-se entre la societat d'arribada, hi topen amb el fals miratge de l'edèn, perquè sovint cauen en un altre calvari punyent dolorosíssim. No hi fa res que algú els prometi papers i els engresqui amb un lloc de feina -generalment proper a la idea de treball de misèria, no cal dir-ho-; el drama íntim, que ningú no hi posa mà, rau en el fet que no poden, de cap manera, crear la seva pròpia llar. Molts -els mitjans audiovisuals ens ho mostren- es veuen obligats a dormir en centres d'acollida benèfica, o mal endreçats en tendes de campanya, i fins en les formes més esqueixades de la indigència: vull dir embolcallats només pels rigors de la intempèrie. Així, la sobreocupació dels habitatges és un fenomen obscur que fa venir esgarrifances: quinze, vint, vint-i-cinc persones s'amunteguen en les quatre parets d'una mateixa casa, sovint obsoleta, humida i incòmoda; una casa que cap autòcton no vol ni de franc. Però els immigrants no hi tenen cap altra sortida. Tard o d'hora acaben acceptant les condicions, tot pensant, açò sí, que hauran de compartir-la, en una certa clandestinitat, amb un caramull delerós de paisans seus. És l'única manera de fer suportables els lloguers d'especulació a què ha arribat el mercat immobiliari, com si tots els demandants de sostre fossin senyorets d'estiu en dies de vacances pagades, als qui no els fa res de cometre barriscos.

El darrer procés de regularització d'immigrants que, fa uns mesos, va descabdellar el ministre Jesús Caldera, titular de Treball i Serveis Socials, ha concedit els cobejosos papers a un contingent de persones molt gran. Però és ben palès que no ha pogut incidir gens ni mica en el problema esfereïdor del dret a un habitatge -al seu accés i al finançament dels lloguers. Direu que tampoc no ho pretenia. És cert. A cap autoritat política no li imput responsabilitats deliberades i punibles en la matèria. Ni tampoc a la ministra Trujillo dels 30 metres quadrats habitables. No, de cap manera. Però algú -a banda les associacions humanitàries no governamentals- hauria d'escoltar i fer seu el crit moral patètic, i humaníssim, de la paràbola del pelegrí en la forma hòrrida en què avui dia la tenim formulada: «Donau-me aixopluc que a les nits tenc fred».

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris