muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
15°

El capítol de Calvià

Hem de fer l'esforç de contextualitzar els afers més cridaners de la nostra política: aleshores desapareixen les estridències i tot s'esdevé amb un dramatisme controlat, passable. Només hi ha cas Calvià per a la premsa, que sempre cerca l'espectacularitat del titular i la truculència del succeït. No, l'anomenat cas Calvià no és més que un capítol (si volem ser generosos, perquè no deu arribar ni a nota al marge) de la història més aviat plàcida de la depredació de Mallorca. Espanya, igual que se'n duia la plata d'Amèrica (i no parla de tornar-ne gens), ara se'n du d'aquí dos o tres mil milions d'euros cada any. I feim un escàndol per una mil·lèsima part, pels ridículs dos o tres milions que presumiblement s'ha embutxacat la família Nigorra. Foc de distracció es diu això, en termes militars. Espanya no se'n podria dur tanta pasta sense la complicitat d'alguns reietons que fan (que li fan) la feina bruta de controlar els mitjans de comunicació, els vots, la banca i tots els punts clau de l'economia. Aquí s'anomenen calops, pops o taurons, però no són altra cosa que els reietons de les colònies, que poden fer la viu-viu a condició de putejar la seva gent i besar el cul als virreis. De vegades els papers estan mal repartits i es fan la guitza entre ells, cosa que demostra que tampoc no són tan llests. L'obra, però, està ben pensada i va començar fa molt de temps amb una derrota militar. Després es dividí el poble amb l'autoodi. A força de dir-nos que som una merda, que parlam una merda de llengua i que per entendre'ns amb la metròpoli hem d'admetre que, efectivament, som una merda, arribàrem, d'aquesta manera, a assumir que només la ciutadania que atorga graciosament la metròpoli ens permetria surar entre tants d'excrements. No hi ha cap ric mallorquí que per medrar millor no s'hagi hagut de posar a l'ombra del poder de Madrid. I el seu entusiasme per la nostra llengua sol ser perfectament descriptible. Com a totes les colònies, no es poden fer duros grossos sense abdicar de mallorquí (si no és que ser mallorquí ja és igual que ser un llepaculs). Els mallorquins que no mouen peça a Madrid només arrepleguen cèntims, i encara. Almenys en aquests entorns, no és cert que parlar mallorquí faci bo, com diu la senyora Munar: en el món de les finances d'alçada, parlar mallorquí fa imbècil, analfabet i maleducat. M'agradaria veure quants de negocis de més de mil milions de pessetes estan escripturats en català. És per aquest motiu que els nostres partits polítics, sobretot quan són sensibles a això de fer duros, no volen passar per indocumentats i, ni que es diguin nacionalistes, desen la llengua a l'armari dels mals endreços. Em sap greu que Unió Mallorquina tengui també aquest comportament perquè és el partit que té més capacitat per aglutinar els mallorquins. Però la pregunta és: ¿aglutinar-los entorn de què? Si fos entorn de la llengua, de la cultura, de la identitat... bingo!, tendríem una burgesia capaç de reclamar amb possibilitats d'èxit, poca broma, aquests tres mil milions d'euros que emigren a Madrid. Aquesta burgesia seria la principal beneficiària d'aquesta torrentada de riquesa. Però no: UM aglutina la gent entorn a la idea d'arribar a ser un reietó com els Nigorra, i aleshores passa allò que passa. Joan Tomàs deu haver pensat que això dels grans negocis no ha de ser una exclusiva dels membres de la cúpula del partit i que, o tots moros, o tots cristians. Després li retreuen que «entre totes les raons que el trànsfuga ha argumentat per abandonar la disciplina d'Unió Mallorquina, no n'hi ha ni una de caire ideològic o de filosofia política, encara que sí moltes de caire econòmic i urbanístic». Però, a veure si ens entenem: ¿no és aquesta la descripció més exacta que es pot fer del pacte que signà UM per governar amb el PP? Ai, les hemeroteques!

PS: Aquest article només intenta descriure els components del brou on es couen les tallades de bona mida, però recoman vivament la lectura de «Una passa endavant» de Llorenç Capellà (D.de B. de dimarts passat) per entendre el laberint moral que han recorregut els protagonistes d'aquest capítol.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris