nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
14°

Rellegint Blai Bonet

Rellegint Blai Bonet -i textos sobre en Blai nostro, que diu en Planas Santmartí-, em trob amb una frase que, potser, és la millor definició de la seva abrandada poètica, tan personal. Figura en el peculiar pròleg, adreçat a Joan Oliver -poèticament més conegut com a Pere Quart-, aleshores director literari de Proa, al seu llibre Els fets (1974). La sentència blaibonetiana diu, senzillament: «l'estètica i l'eficàcia són una mateixa cosa». Em sembla que és una asseveració que hauria de fer meditar i ponderar a tot lletraferit. No són bromes: l'estètica i l'eficàcia són una mateixa cosa. I pareix que no hi pot haver vertadera eficàcia amb estètica sola. Són necessàries les dues.

Abans, en una entrevista que li va fer Baltasar Porcel, publicada a la revista Destino el mes de juliol de 1969, Blai Bonet es refereix als nombrosos visitants que peregrinaven a ca seva per a conèixer-lo i demanar-li consell, i li conta que «parlam molt, realment moltíssim, de la Vida; de literatura, sols una mica i com de sotamà, perquè tots, joves i al·lotes, voldrien esser escriptors catalans en català, no literats en català. En el carrer Palma, 74, Santanyí, hi ha una llei establerta, que distingeix perfectament entre l'escriptor i el literat. Aquí la gent ha après que l'escriptor és la sal que preserva el poble de la corrupció, i que la literatura és una sal de fruites...». Traduesc, per descomptat, del castellà i em deman si l'expressió 'sal de fruites' no és un calc. Esper que em sigui perdonat, si tal és el cas.

Sembla legítim, doncs, pensar que, tant en l'escriptura com en l'art en general, el que realment és vital és la transmissió d'un missatge o, el que és el mateix però dit d'una manera més blaibonetiana, allò que importa de bon de veres és que el text -o l'obra d'art- afecti i transformi de dalt a baix la persona del lector, o de l'espectador. I també sembla evident que Blai Bonet no ha cregut mai en l'art per l'art, en l'estètica per l'estètica. Això explicaria i justificaria en part les seves endemeses -una mica passades de rosca, si va a dir ver- contra l'Escola Mallorquina (Jordi Coca va publicar una entrevista a Serra d'Or en la qual en Blai nostro li manifestava: «Jo vaig conèixer abans Píndar i Homer que no pas Costa... Costa i Llobera o Joan Alcover, per exemple. Comparant-los amb aquella cosa tan substantiva del llatí... i sobretot del grec, tots dos em van semblar molt literaris»). I, d'alguna manera, també contra els noucentistes o el noucentisme (de Carles Riba, en la mateixa entrevista de Serra d'Or, gosava dir: «Ell, que fins als seixanta anys havia imitat Rilke, Hölderlin i tot això, va fer el darrer llibre, que és el millor que s'ha fet mai en català, vull dir Esbós de tres oratoris». Sí, com ha escrit Àlex Susanna, en les declaracions orals i per escrit de Blai Bonet «de tant en tant s'hi detecta un excés d'autocomplaença... Però això és del tot comprensible si entenem que la implicació -i el gaudi- de l'autor en el que escriu és tan gran com per no poder evitar de rabejar-s'hi».

Per altra banda, crec que és prou significatiu d'assenyalar que tots aquests testimonis que acab de transcriure es troben reunits en Blai Bonet a l'ombra de l'esperit (1989), una publicació realment molt vàlida i valuosa de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports (que potser no va tenir, al seu moment, la recepció que es mereixia), l'edició de la qual va anar a càrrec de Basilio Baltasar i a la qual, certament, el poeta de Cant espirituai Còmedia no va poder deixar de donar-li el seu vistiplau, constatacions crítiques incloses. En Blai nostro tenia molt de pit per aquestes coses. I també va tenir un esplet de poderoses intuïcions, que ens ha deixat plasmades en un conjunt de grans poemes, en forma versificada o narrativa. Perquè, òbviament, la poesia de Blai Bonet no es troba sols en els seus reculls de versos.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris