cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

Notes saudites

Hom ha de reconèixer l'encert del desaparegut rei Fahd d'Aràbia: una vida d'opulència culminada amb un enterrament modest és una opció molt més assenyada que l'alternativa contrària, de la qual gairebé no hi ha exemples. O sí. Hi ha gent per tot, ja ho sabem, però una vida modesta -ni que sigui tancada amb uns funerals d'aquells de tirar la casa per la finestra- no fa el pes com a notícia. Aquesta lliçó des d'Aràbia il·lumina una vida igualment -als ulls occidentals- de confusió, perquè els analistes no acaben de posar-se d'acord sobre el grau de moderació, de progressisme i d'integrisme del desaparegut rei. O potser som jo, com sempre, que no acabo d'il·lustrar-me: el màxim dirigent d'un país on més de la meitat de la població (les dones, per començar, i els estrangers i per descomptat els qui no professen la fe islàmica) no té drets civils, on es practica la tortura sistemàtica i els costums penals inclouen la flagel·lació, l'amputació i l'extirpació -quirúrgica, això sí- dels ulls per una àmplia varietat de delictes, i la pena de mort -que ocasionalment reviu la pràctica de la crucifixió-, ... és presentat a moltes cròniques com un reformador. De tot plegat no hi ha gaire informació, perquè tampoc no hi existeix res que se sembli ni de lluny a la llibertat d'informació, però és prou demostrat que la legislació penal, inspirada en la sharia, imposa la lapidació als adúlters, i que la realitat és pitjor que el croquis que ens arriba.

A l'Aràbia Saudita són prohibides -de debò- les protestes de qualsevol tipus, i els diners del petroli -repartits entre el malbaratament més absurd i el luxe més estèril- no han servit per extirpar l'analfabetisme i la misèria. El poc que en podem imaginar suposa el pitjor maldecap imaginable per a qualsevol republicà: una família reial de trenta mil membres, cadascú amb les seves residències d'estiu i d'hivern (l'hivern saudita és tot l'any, a Suïssa), els seus cotxes i xofers, els seus iots i escortes, ... Només de pensar-ho un instant ens agafa el calfred, moral i fiscal. Hem de silenciar-ho a totes les cròniques polítiques i a totes les notes necrològiques perquè estem parlant d'un home ancià condemnat per l'apoplexia al silenci i a la immobilitat? El judici d'un personatge públic depèn de la quantitat de petroli que jau sota el seu tron? I, ja que hi som, de qui és realment aquest petroli, també dit, per algun motiu, or negre? Algunes informacions han vorejat tímidament el tema de les relacions polítiques i financeres entre els poders reials i el terrorisme islàmic, però sense entrar-hi en matèria, no fos cosa que el preu del petroli ho reflectís, i això que la lluita contra el terrorisme, a Europa i arreu d'occident és potser l'únic tema que preval sobre l'economia pura i dura. Si ets un monarca absolut i governes un sistema polític medieval i una economia comunista (una mescla curiosa), cap a on han d'adreçar-se les teves necrològiques? Un exercici difícil, i n'hi ha prou de llegir-se els diaris d'aquests dies per comprovar-ho. ¿Poden esmentar-hi que ningú no s'ha preocupat de democratitzar mínimament el teu país, ni tan sols el president Bush, que es va comprometre a deixar de ser tolerant amb els règims totalitaris? ¿Poden avançar, o suggerir, que l'aliança de civilitzacions que proposa el premier espanyol -i que s'engegarà a la nostra illa aquesta tardor- faci alguna passa en aquest sentit, o hem de preveure una aliança que amb aquest títol aplegarà per igual la civilització i la barbàrie? Qui ens ho aclarirà?

La lliçó manifesta d'aquesta defunció -que s'ha de llegir entre línies, perquè ningú no gosa dir-la a les clares- és que si tens petroli pots fer el que vulguis. Llàstima. O potser no: potser només cal afegir una nota a peu de pàgina a les obres màximes del pensament humà, les que han fet possible la democràcia i el pensar lliure, des d'Aristòtil fins a Pico i des de Locke fins a Bertrand Russell, una nota que digui, més o manco: «tot això, sempre que la conducta que triïs no modifiqui a l'alça el preu del cru, perquè en aquest cas hauràs de considerar-la incorrecta i rebutjar-ne ni tan sols la previsió». Això complementaria una altra lliçó: l'Aràbia Saudita, benvolguts lectors tots, és un exemple fefaent i problemàtic del determinisme, a l'engròs, i del determinisme geogràfic en particular: un gran pou de petroli que té a sobre un país que, accidentalment, és una dictadura sanguinària, comparable a pocs sistemes de la història humana. Tampoc no caldrà entrar-hi en detalls perquè el fet és que, al nostre entorn, la gent no sembla gaire preocupada per aquestes notícies: cap dels meus amics i coneguts m'ha comunicat el seu interès, si més no, per aquest tema. La gent el que vol és que ragi el petroli, com més barat millor, i si bé entenem que en un sistema tan tancat com la societat saudita qualsevol passa és una reforma, tampoc no ens importa gaire que aquestes passes -si han de suposar que s'apugi el preu de la benzina- es facin d'aquí a dos mil anys.

A Marbella l'han nomenat fill adoptiu, al finat, i als altres ens han convidat (o obligat?: tampoc no ho tinc clar) a mantenir-ne un dia de dol. Tothom recordarà el fast dels seus viatges i les almoines que repartien els seus col·laboradors, i com de caraalegres tornaven els joiers de la zona quan els àrabs aterraven. Els altres, agraïm-li que el preu de la benzina no hagi pujat més. Procuraré recordar-ho cada cop que en posi. Gasoil, més concretament.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris