algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
17°

L'embolic català

La reforma de l'Estatut de Catalunya és a la «UVI» política, diu el PSC-PSOE, i per deixar encara més clara la seva postura els socialistes treuen la mateixa catalogació que els serví per anul·lar el Pla Ibarretxe: «això (l'aprovat a Ponència) no seria l'Estatut de tot els catalans de Catalunya sinó dels nacionalistes de Catalunya». CiU, per la seva banda, eufòrica, assegura que són els socialistes als que els hi ha arribat l'hora de demostrar «flexibilitat» perquè si no seran els responsables que no hi hagi Estatut, la qual cosa seria molt greu «per a Catalunya». I ERC recorda al PSC que la lleialtat independentista no és al pacte de govern sinó «a Catalunya». En fi, que Catalunya per aquí, Catalunya per allà, tant serveix Catalunya per explicar el sí com el no com tot el contrari, que més o manco, això últim, és el que defensa el PP per al bé, naturalment, «dels ciutadans de Catalunya». Queda IC al marge del consens sobre l'espectacle del circ polític català, posant, com sempre, bona cara al mal temps, trobant que «res no està trencat» i que pel setembre serà possible, «perquè els ciutadans de Catalunya no entendrien el contrari», arribar a un acord, si bé no diu a quins ciutadans es refereix d'entre el 5% que diuen -encara- interessar-se pel «culebró».

El desastre de la política catalana té ramificacions evidents al conjunt nacional. El president Pasqual Maragall hores d'ara no és gens probable que pogués guanyar el concurs del «militant socialista més guai». Segurament seria més factible que els seus companys, a Madrid i no pocs a Barcelona, si poguessin el posassin de genollons i de cara a la paret, braços en creu i amb mitja dotzena de llibres repetits («Com governar amb bon rotllo, sent un bon socialista espanyol i no fent l'ase», el best-seller de Guerra i Bono, amb pròleg de Zapatero) a cada mà, com a càstig. Hores d'ara a Madrid no deuen saber què fer amb la situació catalana. De futur exemple de tot, ha acabat per ser la rialla de tothom. I amb difícil solució. D'espectacles de Maragall no és gens probable que en passin més. Per altra banda, és improbable que ERC es desdigui de l'acord per a fer un Estatut nacionalista, així com ha pactat amb CiU, perquè si fa anques enrere els d'Artur Mas se posaran les botes. I si les coses van així com pareix que, en aquests moments, han d'anar, el resultat seria que no hi hauria reforma -creïble ara, quan fa poc molts, però no tots, deien que era increïble- perquè, al capdavall, hauria funcionat l'eix fonamental, com és el format per PSOE i PP.

Ara bé, tampoc no se pot descartar una aproximació de posicions entre, per una banda, PSOE i ERC, i, per l'altra, PSOE i CiU. Perquè que no hi hagi estatut el setembre obriria les portes a noves eleccions. I no pareix -a pesar del que diguin en públic- que a ningú interessin les urnes. Els socialistes quedarien en evidència: de PSC poc podrien presumir i suraria un partit ja bastant més identificable en públic com a PSOE, que és el que és -així com s'està demostrant- però que, en qualsevol cas, se veuria enfront d'unes eleccions molt complicades. Al PSOE nacional el fracàs català li obriria un via d'aigua de gravetat considerable, perquè l'enfrontament amb ERC al Congrés estaria servit i mentre no passassin les eleccions catalanes -fins a finals d'any, com a mínim- no podria aspirar a refer les relacions, i res no asseguraria que tot no quedàs com està ara. Igual que passaria amb l'altre hipotètic aliat socialista, CiU, que no faria cap moviment d'aquesta mena a Madrid sense que les urnes haguessin sentenciat. I ni ERC ni CiU tampoc no les tenen tan segures com per arriscar-se a unes eleccions, pareix. Vist així, el que més interessa a totes les parts és començar a desplegar les grans capacitats semàntiques, que tenen tots els polítics a l'hora de justificar que fan el contrari del que varen dir que mai ni sota cap circumstància farien, per arribar a un acord. També és ver, emperò, que si la reforma va començar sense que ningú la volgués i amb un PSOE que ni en somnis esperava governar a Madrid, ben bé podria acabar amb tothom plorant per no haver estat possible i un PSOE nacional que ves a la fi una raó per començar a preparar les maletes per a les eleccions de 2007, juntament amb les municipals i autonòmiques, i aconseguir llevar-se l'espina del «president per accident», de tal forma que l'accident català li hi hauria anat de perles. Així que... un bon embolic.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris