algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
15°

Espiritualitat i literatura en Blai Bonet

Encara que tal volta no sigui culturalment del tot correcta, és possible defensar la tesi que la millor escriptura de Blai Bonet es dóna en els seus quatre primers llibres (Quatre poemes de Setmana Santa (1950), Entre el coral i l'espiga (1952), Cant espiritua (1953) i Comèdia (1968) -per qualque cosa reeditats conjuntament el 1986, en la benemèrita col·lecció Tià de Sa Real, de SA NOSTRA, per iniciativa de Miquel Àngel Riera, gran admirador de la seva obra. Per cert aquesta edició conjunta de El color està esgotada des de fa molts anys. Tenint en compte que tres dels títols enclosos estan també exhaurits des de fa temps, potser no seria mala cosa que es reedités El color, sobretot mentre no existesqui cap expectativa de veure publicades les obres completes blaibonetianes, o almanco la seva poesia completa. Avui com avui, no deixa de ser una mica vergonyós que no disposem encara ni de l'una ni de l'altra.

Tanmateix, podem considerar com un fet -tant si ens agrada com si no- que l'obra inicial de tot arriscat practicant de la parenta pobra/rica té gairebé sempre una empenta o una força especial. En el cas de la de Blai Bonet, concretament, s'hi dóna la coincidència dels seus anys de seminarista al seminari vell de Ciutat, els deu anys de la seva greu malaltia i la irrupció d'una forta sensualitat, amb l'esclat de la seva escriptura i els primers contactes -no cal dir que molt reeixits- amb el món literari del moment.

D'entrada, els títols esmentats -potser especialment Quatre poemes de Setmana Santa, Cant espiritua i Comèdia- més L'Evangeli segons un de tants, ens ofereixen la possibilitat de considerar la seva poesia, sobretot o molt especialment, com a poesia religiosa i d'enfrontar-nos de valent amb el seu cristianisme més abrandat i compromès. De fet, després de l'obra maragalliana, em sembla que la poesia més religiosa que s'ha fet en tot l'àmbit de la nostra llengua és aquesta de Blai Bonet. Un poema com Déu company, de Cant espiritua, és una senyera al vent d'aquesta espiritualitat blaibonetiana. Recordem els seus coneguts versos inicials: «Jo som el vostre ca que bava, / el meu clamor és una saliva amarga», «dos versos que em semblen dictats per l'abrandament d'un Jacopone da Todi», escrivia Salvador Espriu en el seu pròleg al llibre en qüestió. També esmentem Els morats, els verds i els peus de l'Amat, precisament un homenatge a Maragall, amb les tres parts del poema encapçalades per altres tantes citacions del poeta de la paraula viva. I recordem també una estrofa d'Autoretrat, de Comèdia: «Sempre em crema el Déu àvid, que corona d'espines / la pell de les idees, l'àvid Déu que s'enclava/ els punys a una fusta, el clos Déu que te dóna / l'altra galta no ofesa, però jamai la cara».

Igualment és en aquests llibres aplegats a El color que es donen els millors testimonis de la seva presa de contacte, gairebé triomfal pel seu èxit entre la gent lletraferida, amb la tradició viva literària d'aquells anys cinquanta, que pugnava per recuperar-se o recobrar-se, després de l'època de catacumbes del decenni precedent. N'és un bona mostra, per exemple, la coneguda Carta a Jaume Vida, deCant espiritua: «Sé baix de quina quènsia i quina quàsia, / cistells de roses de Ronsard repasses». On li entima, a l'admirat amic i company d'escriptura: «Si tanta flama dus de galania, / besa la mà de Déu, que és tan galana». Perquè: «Sols canviant l'Amor en Teologia, / la color del seu Centre durà l'anima». I ens recorda a tots, magistral: «Tradició no és deixar rames mortes / sobre els altars, mentre la ronda avança. / Tradició és coronar oliveres».

N'és un altre bon exemple la Carta a Carles Riba, de Comèdia. Es tracta d'un poema que és tota una exhibició de domini del vers o de la versificació (vint-i-quatre tercets relligats, a la manera de la Comèdia del Dant, més una quarteta final) i del vocabulari més bell i llampant de la parla santanyinera. Per descomptat, l'homenatge a Maragall citat abans també encaixa dins l'àmbit de les seves connexions literàries: Maragall, Jaume Vidal Alcover, Carles Riba... als quals cal afegir, sobretot, el mestratge de la generació del 27. Federico García Lorca i Rafael Alberti, molt especialment, que tant varen influir igualment en els tres mosqueters (Jaume Vidal, Josep M. Llompart i Llorenç Moyà); en Blai era D'Artagnan, per descomptat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris