algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín:

L'heroïcitat femenina

Per segona vegada en ma vida he assistit a un part. Només, però, en una actitud purament contemplativa, més tost embadocat, ple d'emoció però agallinat per la fredor quirúrgica d'una sala de parts. No hi podria haver entrat imbuït de cap altra tarannà, en un cas com el meu: a més d'home sense el do de la parturició, som un poruc extrem. En aquesta ocasió, el part ha resultat ser doble. La conseqüència numèrica immediata és que, a partir d'ara, he passat de pare d'una filleta a ser-ho de tres: Carla, Maria i Sílvia. És a dir, pare d'una família nombrosa, administrativament parlant, subjecte de no sé quantes promeses de rebaixes, descomptes i bonificacions. La bona nova, com tothom comprendrà de seguida, ha estat, per mi, fenomenal. Res no se li podrà comparar. Un naixement, des del punt de vista de les emocions pregones, sols és equiparable a un altre naixement. A res més, em fa l'efecte. El misteri de la vida resulta alguna cosa tan insondable, d'una inextricabilitat tan espessa i inconcebible al migrat intel·lecte humà, per molt que la ginecologia doni avui passes de gegant, que no hi ha ciència capaç d'explicar-ho mínimament. Sabem -i avui hom ho domina com mai- la complexa mecànica de la fecundació, la gestació i el part. Però ni els millors metges ni els filòsofs més egregis no han demostrat encara prou esma -ni tampoc la intel·ligència necessària- per fer-nos entenent el misteri concret, inefable, extraordinari, de l'aparició d'una nova vida humana en el ventre d'una mare, i després de nou mesos, veure'l irrompre sobre el món. ¿Qui coneix, o millor encara, qui és capaç d'imitar tot açò? Ningú no ho pot comprendre ni explicar-ho de debò, ni tan sols a les palpentes. Aquests pensaments, més o menys, m'omplien el cervell quan em convidaren d'entrar a la sala de parts, prèviament, és clar, revestit amb les robes asèptiques, amplotes de pertot, amb el característic color verd quirúrgic -inclòs el barret de dutxa tan còmic que et calen al capdamunt. Aleshores, vaig poder reviure per segona vegada el procés bíblic de parir amb dolor, malgrat la pietat de l'anestèsia epidural, que tants de crits feréstecs, absolutament inhumans, estalvien a les pacients. I va ser just enmig d'aquest tràngol, mentre la comare i el doctor encoratjaven la meva muller a prémer a la vida les nostres bessonetes, que vaig renovar la meva vella admiració pel gènere femení: el més excel·lit que Déu ha posat damunt la capa de la terra. Resulta impressionant veure la valentia, aquella força titànica brutal amb què una dona s'esbrella -es romp literalment- per portar una vida al món. O dues, que és el que ha succeït en el meu cas. Els homes, amb tota la nostra prepotència petulant -i una mica fatxenda, diguem-ho sense commiseracions- som, a la vora de les dones, uns purs animals covards, en tot cas flonjos i dèbils, que mai no podrem adonar-nos de la superioritat femenina de soca-rel, absolutament biològica, generalment acompanyada d'una serenor mental dificilíssima. A mi, m'admira principalment la capacitat excepcional de sacrifici i de saber aguantar el dolor sense proferir protestes, o sense esbatanar cap mala grolleria. Crec que el sentiment de la maternitat és, en la dona, molt més pregon i sublim que no pas el sentiment de la paternitat en l'home. En tot cas, en una dona la maternitat es manifesta des de dins, fondament, orgànicament. Resulta ser, idò, una manifestació vital interior que fa l'expansió cap al món, mentre que la paternitat entronca potser amb factors externs. Vull dir que la paternitat és alguna cosa més social que orgànica, sense desmerèixer, és clar, que un pare pot arribar a estimar les seves criatures amb la mateixa intensitat que una mare. Serà, però, sempre, un amor «adoptat», diríem, sobrevingut, no pas parit. El de la dona no, el de la dona serà sempre un amor engendrat: el mot no pot ser més precís i clar. Si més no, aquesta és la meva experiència: la meva segona experiència, a través de la qual -ho repetiré- se m'acreixi encara més el meu meravellament femení, ara concretat en l'heroïcitat de la meva muller que ha fet un gloriós part de bessones. Amb tres filletes a casa, em sentiré un privilegiat, en veure'm agombolat per tres -i la meva dona, quatre- exemples vívids del gènere que més em fascina de la creació. Fruir d'una descendència femenina, i per triplicat: jo no hi trob res més gran, més excels.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris