algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
19°

Mallorca, ara: de la hipercrítica a la desesperació

Em preocupa com sortir-ne. Però primer, llegeixin el discurs, si els lleu. Varen voler que presentàs -els meus amics Arnau Amer de Selva i Miquel Serra d'Algaida- el darrer llibre de Josep Maria Espinàs, A peu per Mallorca, amb la presència de l'escriptor català. Ho vaig fer amb il·lusió i més encara amb la perspectiva de passar alguns moments amb un dels meus mites. El llibre relata un viatge, reposat i al seu aire, que féu l'autor durant deu dies de juny de 2004, per alguns pobles de les comarques del Raiguer i del Pla de Mallorca.

És un llibre amb la «marca Espinàs», no cal que els repeteixi que és un gegant de les lletres i de la cultura catalanes, fins i tot ho és en la venda de milers d'exemplars d'aquesta tipologia de llibres. No és, però, A peu per Mallorca un relat on tot són flors i violes, ni un càntic a la «Mallorca profunda», expressió que un servidor no pot sofrir; invent de quatre ciutadans i de guies turístiques amb seu multinacional que fan creure que al Pla i al Raiguer l'habitam indígenes de calçons amb bufes, pardals assolellats davall ametllers florits tot l'any.

Ben al contrari és un llibre realista, d'autor evidentment, un llibre fet amb els peus en terra i que conta, o fa contar, les coses que sent i que veu. Els intel·lectuals o la documentació erudita, que Espinàs coneix, no l'enterboleixen, sinó que la gent normal, la que troba pels camins i mercats forneixen el gruix del llibre. Així, no és estrany que es relati que als mercats tradicionals hi ha molts negres, ni que a certs hotels d'interior el «mallorquinisme postís» és dominant, que la dependenta no sé d'on és búlgara, que troba un cartellet d'un argentí -tal vegada nét dels mallorquins que emigraren primer?- que demana feina, o que un «foner mallorquí» és de Ronda, i transcriu la conversa en espanyol, que és com hagueren de xerrar. En una paraula, i com a exemple del que dic, el canvi pluricultural també s'hi reflecteix. Tot però és contrapuntejat amb reflexions personals que fan que el text superi, de molt, la guia informativa rònega i adusta.

Ara ve, però, la raó del títol d'aquest article i la referència a l'hipercriticisme i al pessimisme depressiu. Espinàs, tot s'ha de dir, que amb experiència a bastament, per haver hagut de reflexionar, repensar o refer notes de viatge -teniu en compte que ja du escrits desset A peus per... (A peu per Andalusia, A peu per la Costa da Morte, A peu per Extremadura...)-, clou el llibre amb una afirmació que diu: «Els pobles que he conegut són dels més ben conservats que he vist mai...» i dels mallorquins «Els mallorquins que vaig coneixent no em semblen, d'entrada, persones inclinades al dramatisme, goso a dir que mostren davant els temes més grans i pretensiosos, un grau saludable d'escepticisme...». En principi, els relats dels viatgers no solen agradar als indígenes, que solem creure que la realitat és com la veim, i té categoria molt més absoluta, la nostra mirada. «La mirada dels altres», com solem anomenar a la visió d'aquests viatgers, es veu que és una cosa que molesta enormement, quan no coincideix amb algun statu quo indigenari. No molesta a tothom, però sí a un públic que voldria confirmar, a la Mallorca d'ara, tots els discursos fatalistes, tipus «el català es mor i no hi podem fer res, més que esperar la seva defunció...» o «La destrossa mediambiental de les illes ara ja no té retorn, ens han robat el paisatge, i ni fer potadetes val la pena...».

I escenific aquests postulats amb la darrera intervenció, per part del públic assistent a les dues presentacions -per cert, exitosissímes, més de 300 persones, a la part forana de Mallorca!-. A la possessió de Binicomprat, reconvertida amb un gust deliciós i amb un èxit comercial envejable, prengué la paraula, un dels cinc o sis millors pintors mallorquins d'ara, i s'encaparrotà a voler imposar el seu criteri -ben seu i ben just- que això que veiem, els paisatges que descriu Espinàs, ja no hi eren, o, si més no, no hi serien d'aquí a molt poc. L'escriptor li vengué a dir que sí que hi eren, almanco així com els havia vist ell i com ho sabia tan cert, el pintor, que no hi serien. Es produí un cert desencontre, ja que l'artista plàstic no torçà el braç: Mallorca i els seus habitadors tradicionals, se'n van i s'acaben, el paisatge, l'hem deixat destrossar i ja no és nostre... i ja està fet Sineu! Aquest discurs té adeptes, genera un sentiment de desesperança, s'assenta damunt trossos grossos de veritat i provoca, de cada pic més i com a reacció majoritària, mutismes i exilis interiors. Hi tornaré sobre aquest tema. El deix damunt l'era. Em preocupa molt. I no don la raó a cap dels dos, ni a l'escriptor, ni a l'artista, ni la me don a un servidor. Darrerament, no em puc ni sofrir a mi mateix.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris